A la senyora Carmen Rueda

on cal posar-la

Benvolgut Roda 3, sempre em fas contenta, ets com un POM DE ROSES de les més acolorides i oloroses.
Et felicito per la poesia dedicada a la senyora Carmen Rueda, està plena d' humanitat, tendresa i senzillesa. O HAS ACONSEGUIT RODA!!!l' has escrit a cor obert, diguem-ne tal com raja, sense cap prejudici, amb amor al prògim. Que bonic també... I es que les petites coses casi sempre són les grans coses, aquelles que ens fan feliços a cada instant, i moltes vegades no les valorem prou esperant altres sensacions millors que, la majoria de les vegades no són així.
La teva senzillesa i la teva bondat rellueixen per tot l' entorn. És lo més bonic que et puc dir.I SI JO T' HE SERVIT UNA MICA D' INSPIRACIÓ, COM DIUS, VISCA JO, JAJAJAJA!!!!
Una abraçada poeta, un brindis per tú Roda 3!

P.D. Tens raó, que a mida que passen els anys i anem suportant el pas de la vida, plena de problemes i adversitats, sembla que ens refugiem en el passat, en aquells anys que haviem sigut tan feliços.

Potser perquè penso que la poesia és una forma de veure la vida, d'endevinar qui som en realitat i de sentir en els ulls dels demés els nostre propis batecs, m'ha semblat poder donar la mà a la senyora Carmen.
Jo també crec de debò en la força d'una mirada i en les vibracions que ens fan sentir propers tants cops, malgrat ser tan diferents els uns dels altres.

Aquest passeig pel que ens portes amb tendresa i una espurna d'esperança és un cant a la vida. Ajudar amb els petits detalls als que tenim a la vora sense classificar el gest ni emetre judicis, és un petit gran pas a fer un món millor: més humà, més tolerant i més digne.

Un poema escrit des del cor, tal com raja...

Una abraçada i fins aviat!

Crec que tots tenim dins una mica de la Sra. Rueda. Crec que el món és ple de Sres. Rueda.

Aquest poema és ple de tendresa i crec que, d'alguna maneral, tabé esdevé una petita lliçó de vida. Em sembla que no m'explico massa bé.

En un moment del tot quotidià, fas que el lector per dins senti que alguna cosa se li remou, sense saber ben bé què és. Potser, després de la lectura d'aquest poema, ens mirarem d'una altra manera el món, i la gent.

Tens una manera especial de convertir en bellesa qualsevol moment, qualsevol fet. Com ara aquesta trobada.

A vegades la tendresa surt del lloc o moment més recòndit, més quotidià, i tu has sabut copsar un moment d'allò més senzill en un instant de tendresa infinita.

Una abraçada, amic roda03, i fins ben aviat. No sense abans enviar-te la meva admiració per les teves lletres.

Salz.

magnífic, roda03. Autènticament magnífic. Molts de nosaltres, amb els nostres tràfecs diaris, no ens n'adonem que hi ha molts senyors i senyores Rueda en el nostre camí, i que la tendresa que ens donen i que els puguem nosaltres donar no té preu. I tu ho has sabut fer, li has sabut retre aquest homenatge a la senyora Rueda, la figura de la qual podríem traslladar a totes aquelles persones del nostre voltant, del nostre barri, de la nostra escala, que, només en saludar-nos i rebre unes paraules agraïdes i còmplices, ja ens fan dibuixar un somriure als llavis per tot el dia.

Totes les estrofes són destacables, però aquesta ho és de manera especial:

"...
Suposo que no servirà de res
que jo escrigui i digui,
que la Carmen és un senyal,
d'aquest camí que faig cada dia,
i que tots necessitem fer-lo.
La complicitat de les nostres mirades,
al cap i a la fi, esdevenen en paraules.
..."

Et felicito per aquesta tendresa i aquest reconeixement que ets capaç de transformar en unes paraules bellíssimes i per aquesta estimació que, estic totalment segura, que reparteixes incansablement.

I sí, la resposta a la teva pregunta és que sí: que sento tot això que tu esmentes en el procés d'escriptura d'un poema. I és per aixó que, avui, tu encara m'has fet sentir més orgullosa de poder copsar tots aquests sentiments i d'intentar no perdre'ls mai. Gràcies, roda03.

Dius que ets de Capellades. Jo sovintejo Vallbona d'Anoia, un poblet també preciós, on també hi ha moltes senyores Carmen Rueda. Jo sóc de ciutat, però també hi tinc, i procuraré no perdre'ls mai, els meus senyors i senyores Rueda, encara que siguin desconeguts i anònims. La seva presència fa la vida més fàcil, sobretot quan et prens la molèstia d'identificar-los i correspondre'ls.

Una abraçada, poeta. Em sento feliç de sentir la teva poesia i la teva estimació tan a prop.

Un petó i un brindis per tu!

m'ha emocionat llegir-te! M'ha omplert de joia també, saber de persones com tu, amb aquesta delicadesa, amb aquest do exquisit d'estimar...ni que sigui"als vells" que la societat rebutja sistematicament.

Oh roda03!Se sent FRED moltes, massa vegades! però l'escalf d'una presència com la teva deu ser L'ÚNICA font de vida de tanta solitud.

M'agrada que vagis per la vida recorrent els camins amb els ulls ben oberts i amb aquesta capacitat meravellosa de donar arreu, l'escalf del teu amor insustituïble.

Una abraçada!i fins ben aviat... si és possible.

Curiosament he entrat a comentar-te pel títol, doncs conec una Carmen Rueda, però és de Castelldefels. I sorpresa, parles de Capellades, on jo vaig anar durant 17 anys de la meva vida. Aquell carrer Major, amb la pastisseria Guash... quines mones...i records, un munt...
El teu passeig per aquest carrer és certament un poema, com els versos que cada dia dibuixem en el nostre caminar i on persones com la Carmen Rueda ens donen ritme al bategar...
Molt íntim i on un lloc determinat és escenari de moments de complicitat, tan necessaris..

Felicitats,

angie

has escrit un poema colpidor en la seva senzillesa. Un poema de la vida que passa sense adonar-se'n, la nostra vida, que és com una passejada en una tarda de dissabte....

Hi ha dos versos que m'han agradat especialment., quan dius
La complicitat de les nostres mirades,
al cap i a la fi, esdevenen en paraules.


I en les converses, aparentment intranscendents, que ens mostres, ens descrius de fet molt més del que aparenten.

M'ha agradat molt llegir-te. Com sempre.

Una abraçada, company!

Bruixot