500 mots per a la meva llengua

En quin moment vaig ser conscient que el català s'havia d'aprendre, com el castellà? No me'n recordo, així com tampoc no tinc memòria de quan vaig començar a caminar.

Per què l'havíem d'estudiar, si ja el sabíem? A l'escola, malgrat tot, les nostres famílies van procurar que hi destinéssim algunes hores, fora del programa oficial que l'excloïa, conduïdes per un mestre "sense títol", com molts altres guerrers lingüístics durant la dictadura. D'aquelles estones robades al capvespre, sobresurten les llistes de castellanismes (o barbarismes): tots pensàvem que el profe ens enredava dient-nos que no hauríem de tirar mai més la carta al busón i que antes-d'ahir no existia com a dia, i que "fins" envès d'hasta era la millor opció; i ens anava tocant les tecles de la consciència com si volgués afinar un piano, i a nosaltres ens aclaparava descobrir, tot d'una, que no sabíem escriure el nostre nom, i que, a més, la majoria teníem dos noms, i el poble també, i tots els altres pobles. Un era la versió catalana, oral i irreverent; l'altre era la llegenda en castellà que constava en els cartells, en els diaris, en els llibres escolars, fins en les nostres llibretes.

Aquestes classes havien començat poc abans d'aquell dol estatal que ens va regalar uns dies de festa alhora que ens estampava pels morros que la nostra era una infància cohibida: a la tele hi havia una caixa amb el mort que tenia la culpa de tot, tal com ens van dir els nostres pares per primera vegada, amb la boca encara mig closa per la por.

Un cop enterrada la caixa i la nostra ingenuïtat, van passar coses curioses, com per exemple la transfiguració de la mestra de primària: havia après el català durant l'últim cap de setmana? O és que nosaltres anàvem malfixats de recordar-la sempre parlant en castellà?

Aviat el català es va incorporar al nostre horari com una assignatura més, i vam llegir i escoltar els primers contes amb les paraules que l'escola ens havia prohibit. Ens vam sentir rebels com l'Àngela de la M. Aurèlia Capmany, vam regar l'arbre que Calders ens havia plantat al menjador de casa, vam sobreviure al cataclisme universal de Pedrolo acompanyant la Laia i en Dídac. Miquel Martí i Pol també ens confirmava que els pobles s'assemblaven i ens reconeixíem en el seu inventari. Creixíem i ja ho podíem fer en català, i els coloms de la plaça del Diamant van papurrejar als nostres cors, i els somnis van envolar-se fins als paisatges feréstecs de la Garrotxa, on la punyalada més fonda que rebíem era del plaer de saber la nostra llengua tan rica, tan rica com totes les altres.
Aquests van ser els guies que ens van iniciar pel camí cap a fer-nos grans i els models que vam intentar imitar en les nostres redaccions més primerenques.

Després l'institut i la universitat van ajudar-nos a aprofundir en els avatars antics i moderns de la llengua. Vam ordenar-nos cavallers a la seva disposició i així continuem, Tirants per a la defensa dels nostres mots, que superen, de tros, la xifra de cinc-cents.