Fidelitat

Un relat de: Miracle

Abans d'estirar les quatre potes que tinc de manera irreversible, permeteu-me unes últimes paraules, amb les quals voldria deixar constància de la meva efímera existència, justificar el moment dolorós que estic vivint i reivindicar un condol digne per a l'home que ha estat el meu millor amic.

Sóc gos, però no he tingut una "vida de gos", ja m'enteneu. Tot i d'orígens humils, petaner com sóc, el meu amo m'ha considerat un diamant amb potes i m'ha tractat a cos de rei. Només he hagut d'aixecar el dit, o més ben dit la pota, cada vegada que he desitjat alguna cosa, o sigui menjar. Dormir, sortir i tot el que suposa la descoberta del món exterior, vull dir fora de casa, m'ha estat donat en la mesura justa, gairebé sempre acompanyat, això sí, i no per altres gossos amb ganes de gresca, ni per dolces amigues admiradores del meu pèl brillant: sempre hi era "ell", el meu amo. Però de tant en tant he aconseguit burlar la seva vigilància extrema, sobretot quan he olorat les gosses que marcaven desvergonyidament mentre jo passejava a prop seu. L'amo, si detectava el meu esverament de mascle, no sols es relligava amb tres o quatre llaces la cadena als canells, sinó que m'agafava del coll per dissuadir-me. Però a mi les femelles m'han tornat sempre boig i el meu descontrol no tenia aturador. I un cop consumada la meva desesperació, quan tornava a casa amb el cap moix per fer compassió a l'amo, rebia una estocada a les anques i el dejuni de tot un dia. Però de tothom és coneguda la facilitat que tenim els de la nostra espècie per aguantar puntades de peu i endormiscar-nos a qualsevol cantonada, si ens deixen tranquils. Vull dir-vos que bé valia la pena sacrificar el neguit de tot un dia pels breus moments de joia com a amant. A l'amo, al cap i a la fi, després que jo hagués acatat la condemna, semblava venir-li un fort sentiment de culpa i em regalava un àpat abundant i una passejada vora el riu a l'hora del capvespre. Aquestes passejades, amics meus, i no us rigueu de les meves poc ambicioses il·lusions, han estat el goig més gran que he tingut. Vosaltres sabeu què és empaitar l'aigua? Us heu deixat lliscar corrent avall fins que els brams furibunds d'una cataracta us aconsellessin de retornar a la ribera? Heu estat acaronats ni que sigui per les puntes d'un remolí? L'amo sabia a què m'exposava si em portava a passejar pel riu, però també em volia veure content i reia de gust quan jo sortia xop i excitat abans d'haver d'afrontar els ràpids.

He estimat moltes gosses, i cap no m'ha exigit fidelitat. Jo només he estat fidel al meu amo. Elles, però, tampoc no m'han demanat que vetllés pels fills que de mi han tingut. De fet, ni me'ls han presentat. I jo sé que són molts i diversos. Ara bé, marxaré d'aquest món tal com vaig arribar: ben sol. La meva memòria esquifida no em permet de distingir les mamelles de la meva mare o les esgarrapades dels meus germans. El primer record mig borrós que conservo és com m'asseia tot jo dintre la mà de l'amo, mentre amb l'altra m'acostava el biberó. Ara sí que veig que he estat un gos afortunat. Quants n'hi ha hagut dels meus que han malviscut pels carrers o camins perduts, gratant pels racons en busca del que fos per tapar els forats que els feien les costelles? Quants l'han palmada només de néixer? Quants han patit les extravagàncies o gasiveries dels seus amos, o han estat oblidats en un solar buit o en un antre fosc?

En resum, puc dir que he estat un gos feliç. He menjat bé, he dormit bé, he passejat bé, he copulat bé, he jugat bé, he orinat bé i on l'amo em portava, i no he fet mal a ningú. Només he temut les tronades del cel i el rotweiler del veí.

La meva vida ha estat senzilla i sense sobresalts. L'únic ensurt és de no fa gaire i amb ell s'acaba tot. També s'ha acabat el meu amo. Ha estat una jugada mestra del destí. Jo ja no sóc àgil com abans, però me n'he adonat massa tard, just quan ja havia saltat al riu i l'aigua se m'emportava cap als salts. Per primer cop, i darrer, en constatar que les forces m'havien abandonat, he aixecat el cap espantat i m'he girat cap a la vora, des d'on l'amo presenciava aterrit com el corrent em tenia atrapat. No crec ni que hagi sentit els meus lladrucs de por. S'ha tirat darrera meu i l'aigua se l'ha menjat. El meu primer record són les seves mans. Elles són també l'última imatge que m'emportaré a l'altre barri. Les seves mans, i l'aigua que llisca constantment amenaçant el meu recer, la raconada on les onades m'han precipitat ferit de mort.

No ploreu per mi, ploreu pel meu amo. Ell sí que m'ha estat fidel fins al final, donant-m'ho tot, inclosa la seva llibertat, malmesa des del dia que em va acotxar entre els dits. Fins i tot la seva vida.

Confio no ser massa atrevit si us demano: als homes, que escodrinyeu el fons d'aquest riu salvatge i, un cop retrobat el cos del meu millor amic, li bastiu un bell sepulcre; i als gossos, que llanceu unes quantes bordades al cel en record del seu pas per la terra. El meu esperit us restarà eternament agraït.

Paraula de gos.

Comentaris

  • Mol tendre i molt ben escrit[Ofensiu]
    copernic | 04-06-2007 | Valoració: 9

    Jo sempre dic que quan escrius has de saber enrotllar-te amb qualsevol tema. Hi haurà relats que et sortiran millor i altre pitjor, però se t'ha de notar que saps escriure. Pot ésser et quedaran millor els contes o els articles d'opinió, o els microrelats. Tant se val, però crec que tens fusta d'escriptor/a.
    T'has enfrontat amb el tema de la mort a través de la vida d'un gos. M'ha agradat molt el moment en que recorda les mans de l'amo que l'acaronaven quan era un cadell. és un detall ple de tendresa i demostra que l'instint de protecció és una característica comuna a tots els éssers humans. Has portat el relat amb molta sensibilitat, provocant una emoció indefugible.
    Gràcies pel teu comentari per que m'ha permès descobrir-te.

  • Paraula de gos[Ofensiu]
    Anagnost | 02-06-2007 | Valoració: 10

    Gràcies a un comentari teu, t'he descobert. Som tants! El fet és que m'he trobat algú que escriu molt de tant en tant, pel que veig, però que hauria d'escriure més sovint, pel que crec. El relat m'ha semblat commovedor, en posar en relleu aquesta fidelitat mútua, entre gos i amo; una fidelitat que, moltes vegades, no som capaços de maentenir entre les persones.

Valoració mitja: 9.33