A la recerca del temps perdut (o un altre)

La veu de la metgessa li repicà fort per les parets de les orelles i el van impressionar tant com ho devien fer les premonicions aterridores d'una sibil·la antiga:

_Dues primaveres ja és molt
per un cor tocat de mort.

Va fugir de l'hospital decidit a buscar el temps pertot. Mai més no va dormir una nit sencera. Es despertava espantat d'haver malgastat un altre dia i s'afanyava a saltar del llit i resseguir camins a la recerca del déu que es cruspia les hores mentre les anava creant.

_Ja no és un déu el senyor del temps. Ara és un home_ Li havien dit.

I encara va buscar amb més fermesa. Malgrat que les cames se li tornaren robustes, la força li anava minvant i podia més la voluntat que la naturalesa.

Finalment, al cap d'uns mesos, en una ciutat molt a l'oest, el va trobar. Uns viatjants l'havien informat que descansava al parc central. Ell hi va córrer. L'home del temps, efectivament, dormia amb placidesa sobre un banc a la vora d'un estanyol. No portava ni barba blanca, ni falç, ni rellotge de sorra. Al seu costat, però, hi tenia una saca de fil. Ell s'hi va atansar mirant de no fer gens de soroll i va prendre la saca d'una revolada. Va marxar un tros enllà, fins amagar-se darrere unes truanes, i va abocar el contingut del botí sobre la sorra del parc, desitjós de rescatar ni que fos un parell d'anys més a aquelles minses primaveres que li havien pronosticat.

Però no li van sortir ni anys ni mesos ni dies. Ni tan sols hores o minuts. La saca del temps anava plena de boira i de vent, de tempestes, i d'un llamp que en va escapar rabiós i el va fulminar allà mateix.