Wishpering Pines

El carrer on vivia ella resultava una mica peculiar, l'entrada era una pujada molt pronunciada i per sortir s'havia de fer un tram exactament igual però a la inversa, costa per avall. Casa seva era ben al mig d'aquella mena de muntanya russa, just a la part més elevada. Ell, algunes vegades l'havia acompanyat fins a la porta. Mai no havia anat més enllà, ni tan sols havia sortit del cotxe. No és que no en tenguessin ganes els dos, simplement existia una mena d'acord mai no pronunciat: Esperarem el moment adequat- semblaven haver-se dit sense paraules.

Ella començava a pujar els escalons de l'entrada principal i ell, com si fos un senyal establert, engegava el motor del seu Opel Corsa blau marí, donava dos cops de gas, i enfilava aquella davallada sense mirar enrere. Deu segons més tard, on la carretera feia una mica de revolt a l'esquerra, ell parava el vehicle al costat del camí, s'assegurava pels retrovisors de que no el veien des de la casa i aturava el motor. Llavors treia un vell cd de The Band i posava sempre la cançó número 6, Whispering Pines.

Per uns instants li agradava imaginar tot el que ella feia darrera la porta d'aquella casa. Segur que ja s'havia tret la jaqueta negra i l'havia deixat al un dels ganxos qui feien de penjador, al costat de l'entrada. Desprès de deixar les claus dins un cendrer del rebedor entraria a la cuina i es serviria un tassó d'aigua mentre es descalçava un peu amb l'altre, prement amb la punta d'una sabata el taló de la contrària. Saciada la set, pujaria les escales cap a la seva habitació i obriria les persianes. Segons ell havia calculat, des d'aquella alçada i amb aquella orientació, ella estaria veient el mar. Un cop assaborit l'embat es tombaria al llit, cap per amunt, a deixar anar tots els pensaments, que ràpids, girarien encalçant-se pel seu cel ras.

Llavors la cançó s'acabava i a ell li semblava que ja n'hi havia prou de fantasia, engegava el cotxe i arribava sense pressa a ca seva. En el fons sabia que hi havia poques possibilitats de que les coses succeïssin com ell s'havia imaginat, però així era com li agradava pensar-ho i el pensament era la única certesa que tenia.