Déjà-vu

Aquell dia vaig descobrir que no volia, però la recordava. Sabia que pensar en ella no suposaria més que afegir una inquietud més, una preocupació més. Sabia que en aquells moments no em vendria gaire bé i per això, al principi, vaig tractar de resistir-m'hi. Intentava esbrinar quin podia ser l'origen de pensar en ella i quin podia ser-ne el fi. Lluitava per entendre com podien trair-me d'aquella manera els meus pensaments fent-la aparèixer a contra voluntat. Quin era el missatge que em portava? Què podia voler jo d'ella? Voldria ella alguna cosa de mi?
D'alguna manera em vaig proposar agafar aquelles idees amb les mans per, en contra del que feia habitualment, dirigir-les. Aquesta vegada no em deixaria portar seguint els esdeveniments, havia decidit anticipar-los, pensar-los primer, pensar-la a ella. Això era el que havia de fer, la pensaria a ella i com més la penses, més sabria ubicar-me al seu davant, més sabria que contestar si algun dia, i això només era una esperança tot i que jo encara no ho sabia, parlàvem.

Llavors imaginava que em volia conèixer i que em posava a prova, ens posàvem a prova els dos, segons avançàvem en aquella fase de la nostra relació virtual, unipersonal i, fins aleshores també, unidireccional. Tot sol col·locava en les nostre boques arguments i opinions diverses, era capaç de desenvolupar converses completes sobre aspectes que projectava - només ho podia imaginar, no podia saber-ho de cap manera - eren del seu interès. Tocàvem plegats aspectes diferents de les nostres vides, intercanviant-nos parers sobre els respectius treballs, les famílies, les expectatives de futur. Els temes de conversa entre nosaltres eren infinits. Jo em divertia, era com un joc, una recreació hipotètica de com podríem encaixar l'un amb l'altre, un estudi simulat de compatibilitat. Com a la realitat, com qualsevol parella de persones que vol aprofundir en la seva relació, jo complimentava aquesta primera fase, indagant dins un marc de petits lligams que creixen temptejant, que van descodificant i alhora conformant una imatge, més o menys encertada, més o menys idealitzada de la persona que tenim al davant.
La única diferència és que ella no hi era. Només hi era jo. Allà, estirat al sofà, prefabricant moments que, si arribàvem a viure junts em serien familiars. Petits déjà-vu induïts des del menjador de ca meva.