Cercador
Mesila
Un relat de: Tolp- Compartir:
Surts del bar trontollejant. L’aire de la nit dels Alps et prem la cara, però estàs tan avesat a sentir el fred que l’estimes. De fet enyoraves aquesta sensació, l’aire gelat burxant-te les galtes sempre t'ha fet sentir viu. Has donat tot el que tenies, com és habitual, però la nit no ha estat productiva. La sensació de calor, que et davalla usant l’esòfag com una rampa, contraposada al fred de l'exterior et reconforta. Et sents invencible. La mescla de Jägermeister amb cervesa sempre t’ha fet sentir igual. Et refermes en les teves conviccions. Tu, Pavel Mesila, i no un altre, havies de ser l’elegit per a la gloria.
Emprens el camí de tornada a l’hotel sol. És estrany, pensaves que no et costaria trobar algú amb qui oblidar, malgrat que fos de forma momentània, la frustració secreta que arrossegues. No et sents gaire bé, però tampoc no és el primer cop i saps que un passeig agradable pot ajudar-te a rebaixar el mareig. No coordines gaire la marxa, això no obstant, ara mateix, i de manera solemne, pots afirmar que te la bufa. En uns minuts el cos s’habituarà, entrarà en calor i tot et serà igual. De fet, si ho penses bé fa estona que res t’importa de veritat. Tanmateix calcules que en vint minuts seràs a l’habitació i podràs posar totes les neurones a descansar.
Puges una rampa empinada, però les cames, fortes després de tantes hores d’intens entrenament, no ho noten. Tampoc el cervell resulta massa receptiu als senyals. No perceps el dolor ni el fred. Veus les llums de l’hotel i et sembla reconèixer la silueta de l’edifici al capdamunt del turó. Segueixes cap a dalt, amb una empenta i una força exultants. Com t’agradaria que et veies el senyor president de la federació ara mateix. No es pensaria, ni per un segon, donar-te el lloc que mereixes a l’equip. Com t’agradaria veure a la seva cara el penediment. Ploraries per veure com et demana perdó i els companys et reben amb els braços oberts. De fet estàs plorant. Et mereixies la glòria i van ser capaços de robar-te allò que era teu mentre servies les forces armades del teu país.
El cap et fa voltes, amb prou feines pots obrir la porta de la recepció. Després de lluitar amb el pany per uns minuts caus rendit sobre el primer sofà que et surt al pas. Les imatges del debut de l’equip estonià de bobsleig, que participa en unes olimpíades i les guanya sense tu, només se sostenen al teu cap amb un fil, que es romp tot just quan comences a roncar.
Demà al matí les forces de l’ordre et trauran del restaurant del qual n’has forçat la porta i et notificaran que et pertoca pagar les despeses del dispositiu de rescat que han engegat del teu hotel en veure que no et presentaves.
Emprens el camí de tornada a l’hotel sol. És estrany, pensaves que no et costaria trobar algú amb qui oblidar, malgrat que fos de forma momentània, la frustració secreta que arrossegues. No et sents gaire bé, però tampoc no és el primer cop i saps que un passeig agradable pot ajudar-te a rebaixar el mareig. No coordines gaire la marxa, això no obstant, ara mateix, i de manera solemne, pots afirmar que te la bufa. En uns minuts el cos s’habituarà, entrarà en calor i tot et serà igual. De fet, si ho penses bé fa estona que res t’importa de veritat. Tanmateix calcules que en vint minuts seràs a l’habitació i podràs posar totes les neurones a descansar.
Puges una rampa empinada, però les cames, fortes després de tantes hores d’intens entrenament, no ho noten. Tampoc el cervell resulta massa receptiu als senyals. No perceps el dolor ni el fred. Veus les llums de l’hotel i et sembla reconèixer la silueta de l’edifici al capdamunt del turó. Segueixes cap a dalt, amb una empenta i una força exultants. Com t’agradaria que et veies el senyor president de la federació ara mateix. No es pensaria, ni per un segon, donar-te el lloc que mereixes a l’equip. Com t’agradaria veure a la seva cara el penediment. Ploraries per veure com et demana perdó i els companys et reben amb els braços oberts. De fet estàs plorant. Et mereixies la glòria i van ser capaços de robar-te allò que era teu mentre servies les forces armades del teu país.
El cap et fa voltes, amb prou feines pots obrir la porta de la recepció. Després de lluitar amb el pany per uns minuts caus rendit sobre el primer sofà que et surt al pas. Les imatges del debut de l’equip estonià de bobsleig, que participa en unes olimpíades i les guanya sense tu, només se sostenen al teu cap amb un fil, que es romp tot just quan comences a roncar.
Demà al matí les forces de l’ordre et trauran del restaurant del qual n’has forçat la porta i et notificaran que et pertoca pagar les despeses del dispositiu de rescat que han engegat del teu hotel en veure que no et presentaves.