Cercador
Vos
Un relat de: Ilunga- Compartir:
Vos, tendre nit
que en l'alba desapareix
com somni fugaç
i desesperat amor.
Vos que sou tot per mi,
anima sobtada,
dolça flor en jardí il·luminat,
amor intens en plena vida.
Bella rosada que descansa
sobre desesperats crits
de joiosa i tendre passió
embogida per l'escalfor.
Vos llum de sol,
que crema com
espasa acabada de forjar
en foc viu.
Llavor de vida
on només hi ha mort.
Llavor d'amor
en el meu cor fort.
Branca de tronc madur,
blau intens de cel nu,
aigua pura de font verge,
vent intens del sud.
Res és vida
quan ets al meu costat
Vida és res
quan no te pogut tenir.
Princesa, ajudeu-me
car els meus somnis
tinguin continuïtat.
Doncs, no sé viure més enllà.
Comentaris
-
Un bon poema, sí senyor.[Ofensiu]Unicorn Gris | 14-02-2006 | Valoració: 9
D'acord que és un sentiment trobadoresc...
... però a vegades els sentiments més bonics són els clàssics, els eterns, els que ja existien quan l'home encara només era un mono.
Perquè l'home materialitza els sentiments, i no els crea.
La física cuàntica i les emocions de l'amor no les va crear l'home, les va crear déu o el Big Bang (és un dir). L'home pot, com a màxim, haver-les materialitzat, però no fet vindre des del no res.
Com diria Aristòtil, abans de qualsevol acte sempre hi ha una potència encara sense acte.
En fi, que molt bé per haver materialitzat els sentiments a l'estil Tirant lo Blanc o Curial.
