Dues ombres, un destí.

Sentada al meu costat
rau tota l'estona una bella ombra
que no deixa de repetir-me
que ja no podré tornar-te a besar.

Mar enllà, s'alça dins l'aigua
la bella figura d'una dona imponent
que em mira amb ulls desafiants
sense cap tipus de complex.

Una veu dolça, segura i pura
m'arrossega fins a ella.
La seva veu no para de confondre el meus pensaments
que en un moment determinat es perden en la llum.

Obro els ulls, em trobo davant del mar,
de nou contemplant com la lluna persegueix al sol,
de nou recordant com t'he perseguit
I com has marxat.

Tornaràs? Ves a saber,
un llarg viatge t'espera
i tu no ets de les que miren enrera.

Foscor, tenebres i soletat,
Por, indignació i incomprensió.
Veus que demanen que em rendeixi,
Sentiments que diuen no saber res.

Aquella dolça veu, segura i pura
torna a cridar-me, aquest cop...
tinc els ulls oberts.
M'endinço en el mar i intento trobar-te.

Sé que d'aquest viatge no tornaré
però és que la vida sense tu no te sentit.
Tu vas marxar i no vas tornar
deixa'm seguir-te amb pas ferm i decidit.

Ara les notres ombres rauen sentades
en aquella misteriosa pedra,
una pedra que va ser testimoni
de la história d'amor més bella que mai ningú ha viscut.