visita

generosa,
observadora
- del que l'ull no perceb
amb la llum -,
s'altera, t'altera,
provoca i comparteix
el plaer de ser
- i de no ser-.
Companya de batecs
- i aturades -,
pèrfida musa :
t'atrapa i et deixa
- fuig del tacte -
mentre tu intentes
tocar-li el cul.

bon poema!

angie

que tots els que som aqui coïncidim en què l'estat d'inspiració és un gran misteri que no es deixa exigir gaire... va al seu aire! però no acabo de compartir aquesta visió, tot i la grandesa del romantisime que aportes al teu poema genial, ... crec que la inspiració en certa manera 'arriba'.. però també s'ha de treballar, la constància és una bona crida....

petons diabètics!

Fa temps que volia comenmtar algun poema teu, però la veritat, no sé què dir. Aquest m'ha agradat per la descripció tan genial de la Poesia, però tots els teus són magnífics.
Com es pot ésser tan prolífic?
Trobe que ens ho hauries de dir!
Forta abraçada!

Francesc Arnau i Chinchilla

Ostres, una gran descripció del que és la poesia i el "procès" d'escriure-la, molt bona i encertada! Jo també ho he sentit això... el problema es que no saps mai quan vindrà ni quant es quedarà ni...
Em va encantar el comentari que em vas deixar l'altre dia, gràcies per la felicitació i per tot el que em dius sempre. Ets un mag de les paraules, sigui en forma de poemes o no... jejee.

Petons Capdelín!!

teu concepte de poesia

aquest enigma inabastable fet mot a mot, trencant silencis i obrint camins insondables, com és trobar-nos a nosaltres mateixos doblegant les paraules per omplir-les de sentit.

Sempre llegir-te és pujar amunt i obrir el pensament i no deixar tanques ni barreres que minvarien aquest estat essencial del amor vers la paraula que ens ha estat donada.

Un petó!

gypsy

PD: gràcies per donar la teva opinió.
És cert que s'ha de relativitzar i mirar el que importa i el que no.

Una visita que arriba quan menys ens ho pensem, sense trucar a la porta. Ens toca amb els seus dits màgics i el seu tacte es transforma en imatges i sentiments. No cal que tingui paraules perquè molts cops són innecesàries; el missatge ja ha niat allí on no es veu.
Mai es pot capturar per la força, ni fer-la nostra per sempre. És tan voluble i etèria, però sap penetrar dins nostre profunda i intensament, sacsejant espais inexplorats.

"Ella sempre està de pas,
mai... habita"

Quanta raó que tens; potser aquest és el secret d'aquesta relació tan desitjada com encisadora.

Molt petons!