Viatge en tren. De nou et recordo

Viatges en tren. De sobte et quedes perplexa davant la mirada il·lusionada d'un menut, la qual s'evidencia amb el to rogenc de les seves galtes i uns ullets que brillen com estrelles.
Mentre, tu recordes, escoltes aquelles cançons de melodies que un dia foren vostres i amb dolor, empasses aquelles llàgrimes pèrfides i encara arrelades al teu cor.

És estiu. Avui el sol presideix el cel. Majestuós, ha destituït els núvols, les ràfegues de vent gairebé imperceptibles per esdevenir el centre d'atenció d'un dia especial per a molts. Per contra, dins teu aiguaneu, sentiments que deambulen pel teu cos sense tenir un sentit o una direcció pròpia; esquivant com poden els paranys que el camí els depara.
Involuntàriament, reviure com si fos avui les teves paraules; aquell "estàs acostumada a fer la teva"... Retrets que continuen presents en la teva ment i que com a conseqüència no et permeten avançar.
És curiós, tota una vida repetint-me que havia d'aprendre a pensar més amb mi, a cuidar-me, a mimar-me... I sorprenentment tu has vist en mi una persona antagònica al meu caràcter.

Una llàgrima comença a lliscar davall la teva galta. Aquesta vegada la teva mirada s'ha quedat fixada en una escena protagonitzada per dos persones de franja d'edat molt diferenciada. Els ulls irradiants d'aquell avi que cuida al seu nét. El carinyo que li transmet amb la seva mirada, amb el seu somriure, amb cada paraula que li conta a cau d'orella i que provoca aquell xisclet enriolat del petit. Percebre l'àuria d'aquesta situació, quelcom tan preuat dins teu...
Soledat. I automàticament les teves paraules, sagetes directes al meu cor. Potser les mateixes que una vegada més em recorden que aquella història, la nostre, s'ha acabat. M'adono que he esgotat totes les possibilitats de recuperar-te, o millor dit, m'he vist obligada a llençar-les en aquella cala on vaig escriure els nostres noms i un t'estimo amb la sorra de la platja.
I tot això no ho hauria fet, però has estat tu qui m'ha demanat de fer-ho, malgrat em diguis que per tu tampoc ha estat fàcil.

Estic cansada de caure, d'il·lusionar-me, de sentir que avui puc tocar el cel i despertar-me l'endemà i adonar-me que no sóc altre cosa que una formiga que camina pel sota terra.
Però per aquells que m'estimen, que creuen amb mi, a qui els importo...; tornaré a aixecar-me i a poc a poc tornaré a caminar, a dibuixar nous horitzons.

Sols espero haver deixat en la teva persona allò que volia regalar-te. Perdona per totes les vegades que he pogut errar en el nostre camí.
T'estimo i t'estimaré sempre... (almenys com amiga), espero ésser capaç de fer-ho.