Vespre a Montjuïc

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Vaig conèixer a l'Eric en una estació de tren. Només érem tots dos quan el cap d'estació ens va dir que el tren d'un quart de quatre portava quaranta minuts de retard. Eric va dir-me que si volia anar a prendre un cafè al bar de l'estació mentre esperàvem. Vaig accedir perquè vaig pensar que l'espera s'hem faria molt llarga si restava jo sola en aquella estació tan tronada. El bar era ple de gent que esperaven un tren que anava en direcció contrària a la nostra. Es sentia molt xivarri, però això no va impedir que la nostra conversa fos animada. Em va explicar que ell era taxista però quan viatjava fora de la feina sempre ho feia en tren perquè estava tip de conduir. El noi era agradable, vam xerrar durant aquells quaranta minuts que em semblaren molt curts. A l'hora prevista va arribar el tren i vam pujar. El viatge va ser plàcid. El paisatge em va semblar més bonic i els sotracs menys empipadors. Em va donar el seu telèfon i em va convidar a donar un volt per la ciutat amb el seu taxi, volia ensenyar-me racons que jo no havia vist mai.
-Potser si.
Li vaig dir.
Arribant al nostre destí ens vam acomiadar amb la promesa de que ens tornaríem a veure molt aviat.
Un dia d'aquells que no saps què fer el vaig trucar i vam quedar per donar un passeig a l'endemà.
Quan vaig arribar, ell m'esperava assegut als esglaons de l'escala de l'estació. El vaig veure diferent. No semblava el mateix que havia conegut uns dies abans. Anava molt arreglat i polit i em va rebre amb un somriure molt franc. Els seus cabells rossos molt llargs li donaven un aspecte infantil.
Eric era un noi alt. Els seus ulls eren d'un blau transparent en el que es veia el fons del seu cor. Al seu costat em sentia com una nena. Portava una bossa amb uns papers de seda i uns filferros tallats a mida. Els papers de color vermell rodonets i els filferros d'un pam de llargada aproximadament. També portava uns papers tallats a tires de color verd. Li vaig preguntar per què servia tot allò i em va dir que ja ho sabria més tard.
Vam voltar per Barcelona i al vespre vam pujar a Montjuïc. Va aparcar el taxi i vam començar a caminar pels seus jardins. Vam visitar el castell i els seus voltants. Jo no sabia que haguessin llocs tan bonics. Mai havia estat per aquells indrets.
Mentre caminàvem ell feia floretes amb aquells papers i aquells filferros que portava i les regalava a les persones que passaven pel costat, tant si eren homes o dones, joves o grans. La gent s'apartava desconfiada, pensaven que els hi voldria vendre o alguna cosa pitjor, però quan veien que no tenia males intencions agafaven la flor amb un somriure. Em va dir que allò ho feia sempre que passejava, fer aquelles flors era una cosa que el relaxava i li agradava veure que allò que no tenia cap importància feia feliç a la gent. Desprès me les donava a mi perquè jo els hi regalés. Va ser una experiència molt agradable veure l'expressió de la gent quan veien que els hi feia un obsequi, que la meva acció era totalment desinteressada. A mida que es feia fosc el noi es posava més romàntic. Vam anar al Teatre Grec i vam seure als seus esglaons. Aquelles pedres guarden la gran càrrega d'energia de mil i més històries de totes les obres que s'han representat i de tots els enamorats que s'han assegut als seus esglaons. Allà no havia ningú. El sol començava a amagar-se. Va acaronar-me els cabells i les mans. Jo em deixava fer perquè les seves mostres d'afecte eren molt tendres. Desprès vam anar a sopar i als postres entre brindis em va començar a donar petons al coll. Jo li responia amb un somriure. Jo no puc descriure la sensació que sentia. Era un foc que em cremava per dins. Eric em va convidar a prendre una copa a casa seva i vaig accedir. Vivia en un pis molt antic del Poble Nou, molt tronat i desordenat, però en aquells moments a mi em va semblar un lloc encisador. Va posar música romàntica i em va fer un ram de floretes de diferents colors. Jo mentre mirava pel balcó la cúpula il·luminada d'una església molt propera.
Ell es va acostar per darrere i va descordar la cremallera del meu vestit. El moment era màgic. Hi era a les seves mans.
Quan l'Eric em va dir:
-Vols que anem al llit?
L'encant es va desfer totalment en aquell mateix moment. L'escena em va semblar d'allò més absurda i grotesca. Que feia jo en aquell pis tan lleig amb un noi que casi no coneixia?
Com m'havia deixat portar d'aquella manera? On era jo mentre passava tot allò?
Havia sigut l'efecte del cava, de la música o de la poca llum?
Mai a la meva vida m'havia sentit tan fora de lloc. Em vaig sentir enganyada encara que segurament aquell noi no tenia cap intenció d'enganyar-me.
La pregunta era lògica però a mi em va semblar d'allò més grossera.
Li vaig dir que no. Que se m'havia fet molt tard i havia de marxar i que ja ens veuríem un altre dia.
Ell em va pujar la cremallera del vestit una mica desorientat pel meu canvi d'actitud i em va dir que mai entendria a les dones.
Des d'aquell dia no he tornat a veure a l'Eric, encara que mai no el podré oblidar. La seva franquesa, la seva alegria, el seu gaudir de les petites coses, el seu romanticisme i la seva tendresa no son fàcils de trobar. Mai més he conegut un home com ell.



Comentaris

  • Hola Irene[Ofensiu]
    yosatri | 15-07-2008

    Molt bé, m ha encantat. continua així. petons

  • ai, santa innocencia...[Ofensiu]
    la nosequè | 15-07-2008

    ...potser a la protagonista del relat no es coneix prou a si mateixa, potser li falta experiencia. Tot pot ser molt bonic amb un desconegut. Es completament legítim somiar truites, però s'ha de tenir clar els limits d'un mateix i deixar-los clars des del principi, perquè després no diguin la frase odiosa "no entendré mai a les dones". Queda demostrat que el tiu només volia una rebolcada perquè sino l'hagués trucat un altre dia.
    Un relat molt maco, l'he llegit amb interès fins al final, felicitats!

  • Irene![Ofensiu]
    Nina Abril | 15-07-2008

    Ei! Irene, no sabia el teu nik, gràcies per dir-m'ho.
    T'he enviat un mail amb unes quantes correccions fetes, per si et serveixen d'ajuda.


    Em tens una mica intrigada amb el final.
    És un relat obert, on tothom pot pensar el que vulgui.

    Petons,

    Gemma

  • Aquest és meu. Irene Tironi "surina"[Ofensiu]
    surina | 11-07-2008

    Una abraçada.

  • de qui és aquest?[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-07-2008

    ...?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

73015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO