VENIM D’UN SILENCI

Entre el 1939 i el 1960, a Catalunya, el trauma de la guerra i la repressió franquista va imposar una sociabilitat de la por. Les famílies aprengueren que la prudència era supervivència: no parlar massa, no involucrar-se, no deixar rastre. Els fills, sense saber-ho del tot, heretaven aquest codi tàcit. No es jugava amb els fills dels policies o dels falangistes; no era només una qüestió d’odi, sinó d’instint de preservació. En aquells ambients rurals i urbans, la proximitat podia convertir-se fàcilment en delació. Fins i tot dins l’estructura religiosa, el sagrat quedava contaminat pel control moral: el confessionari ja no era un espai de consciència, sinó un mecanisme subtil d’ordre i vigilància. La intimitat familiar entrava en tensió amb la norma imposada, i callar era una forma de resistir.


Amb el pas del temps, hom hauria pogut esperar que la democràcia alliberés del silenci i del recel. Però, paradoxalment, molts d’aquells reflexos de la por s’han transmès, disfressats sota noves formes. Avui, la fractura social i política ha reobert velles ferides: la sospita i l’assenyalament tornen a ocupar l’espai del diàleg. Els mecanismes de censura són diferents —els algoritmes, les xarxes, la sobreexposició mediàtica—, però l’efecte és semblant: la gent calla, s’autocensura, tria amb qui pot parlar o qui pot confiar. Allò que abans era fruit del franquisme, ara és resultat d’una democràcia esgotada, d’una cultura política que ha heretat la por de la dissidència.



La Catalunya d’avui, en aquest sentit, no ha pogut desempallegar-se del fantasma del silenci. El que abans era imposat per un règim autoritari, ara es perpetua per comoditat o cansament col·lectiu. Caldria preguntar-se, doncs, si realment hem superat el franquisme o si únicament n’hem canviat les formes —si el recel d’ahir no és, en el fons, el mateix que impedeix avui imaginar una convivència oberta i honesta.



De vegades la pau, no és més que por.