EL VOT DELS IL·LUSTRES

Quan el Tribunal Suprem va anunciar que els nets de les víctimes del franquisme no podien votar —perquè, segons va explicar el portaveu amb cara de missa dominical, “la sang heretada no acredita civisme”—, ningú no s’estranyà gaire. Al Regne, la democràcia sempre havia estat una cosa flexible: s’aplicava amb comptagotes, com el vi en una comunió molt austera.

Però la sorpresa va arribar amb la proposta complementària.

—Per garantir l’equilibri —digué el magistrat, ajustant-se les ulleres com si anessin a votar—, es concedirà valor doble al vot dels condemnats per narcotràfic, corrupció, violència domèstica i qualsevol acció criminal que limiti les llibertats individuals.

—¿I per què? —preguntà un periodista ingenu.

—Perquè són persones que coneixen bé el valor de la llibertat —respongué el magistrat—. La han limitada tantes vegades que en són experts.

Així nasqué el Cens dels Il·lustres. Els nets dels afusellats, exiliats, empresonats i desposseïts tenien un vot simbòlic: una papereta prima, gairebé transparent, que calia dipositar en una urna amb pany i custòdia notarial. En canvi, l’antic contrabandista, l’exregidor amb comptes a Panamà i el maltractador reincident rebien una papereta de cartó gruixut, daurada als cantons, amb el segell de la Virgen de la Tupinada, patrona dels que mai no han perdut cap vot perquè mai no n’han tingut cap de legítim.

A les seus electorals, els presidents de taula explicaven el procediment amb serenitat pastoral:

—Vostè, fill de represaliat, pot votar. Però el seu vot pesa un. Vostè, en canvi, estimat ciutadà amb antecedents, vota per dos: un per vostè i un per la tradició.

I tothom aplaudia, perquè al país de la reconciliació eterna aplaudir és més fàcil que pensar.

Els nets dels sediciosos, podien votar lliurement, no n’hi havia prou amb el que havien heretat, cases, càrrecs, silencis, advocacions marianes i la certesa tranquil·la que la història era una cosa que passava als altres. Els seus avis havien guanyat una guerra; ells es conformaven amb guanyar eleccions amb l’ajut dels il·lustres.

Al vespre de la jornada electoral, un vell exiliat —tornat tard, amb un passaport nou i una memòria vella— va mirar la urna i va somriure.

—Quina elegància —digué—. Abans ens llevaven el vot amb una pistola. Ara ens el prenen amb una sentència i els el donen, doblat, a qui ens el va prendre.

I la urna, feta de fusta noble i tancaments blindats, va empassar-se les paperetes sense dir res. Les urnes, com les cunetes, saben guardar silenci.

Però les paperetes, a la llarga, són tossudes. I alguna nit, quan els il·lustres dormen amb la consciència ben pesada —perquè pesa, la consciència, fins i tot quan no se’n té—, alguna cosa comença a comptar-se sola.