Venècia

Un relat de: Carles Campomar
Ja fa uns tres anys i mig que sortim junts, però la nostra relació és una d’aquelles que sembla de pel·licula.
Ell viu a mallorca i jo a un petit poble de Girona.
Avui no es un dia normal, perquè marxem de viatge a Venècia.
Jo ja estic a l’autobús que em porta camí de l’aeroport de Barcelona per agafar el vol en direcció a Venècia on la arribada és aproximadament a les sis de la tarda.
Ell surt de mallorca a les sis i hem quedat que ens veuríem a Venècia en un lloc en concret que està a uns cinc minuts de l’hotel on passarem un parell de nits els dos sols.
El meu vol es apunt de sortir i rebo un missatge d’ell que em diu que esta acabant de fer la maleta i que marxa cap a Palma a agafar l’avio, i que té moltes ganes de veure’m.
Jo també tinc moltes ganes de veure’l i sentir-lo entre els meus braços, fa uns dos mesos que no ens veiem.
L’avio ja fa uns trenta minuts que vola i jo estic molt nerviosa, el temps em passa molt a poc a poc, només compto els minuts que ens queden per poder-nos retrobar.
Per fi l’avio ha arrivat a Venècia, i de seguida surto cap al hotel on deixare les maletes per despres anar alla on hem quedat, que tenim una taula reservada en un restaurant molt especial.
A la recepció de l’hotel hi ha propaganda de la ciutat i agafo un parell de folletons, pel dia desprès així tindrem llocs on visitar.
El movil em sona en un to de missatge, és ell, diu que l’avio ja surt, i que molt aviat ens veurem.
Ja m’han donat la clau de l’habitació, quina pasada! Hi ha un llit molt gran d’uns dos metres de llarg per dos metres d’amplària.
Em començo a canviar per posar-me ben maca per la retrobada, ell no estarà gaire a arribar l’aeroport, però jo aniré cap al restaurant perquè em van dir que a les nou de la nit hi havia d’haver algú a la taula reservada, ell vindrà directament cap allà després de deixar la maleta a l’hotel.
Li mando un missatge dient que ja estic vestida i que l’habitació és la 347.
Mentrestant vaig passejant vora els canals en direcció al restaurant.
Hi ha moltes góndoles amb moltes parelles mirant el paissatge i fent-se petons.
Quan arribo al restaurant rebo un missatge que ja és a Venècia, que l’avió s’havia retrassat un poc i va amb el temps just.
Són les vuit i mitja i ell és en direcció a l’hotel, miro el restaurant, és una preciositat , es una góndola, molt gran, amb moltes taules plenes de parelles passant una nit romàntica.
A les nou la góndola sortirà del port a fer una volta per Venècia mentre nosaltres sopem tranquil·lament un menú que vam triar uns dies abans.
Falten cinc minuts i ell no arriba, jo vaig cap a la taula perquè m’han dit que pugés ja que no volen que ningú estigui pel costat de l’entrada de la góndola.
Quan falta un minut i veig que la gent està fent la feina perquè la góndola surti per fer la ruta no el veig per cap lloc.
De seguida el truco per veure on és, però el mòvil està apagat o fora de covertura.
Estic molt preocupada però sense tenir temps a pensar veig que unes mans se’m posen al davant de la cara i em xiuxiuegen a cau d’orella un “T’estim”.
Aparto les mans i em giro, és ell, ha arribat a temps.
El cor em va a cent, no tinc paraules per aquest moment.
Ens asseiem per sopar, però sense tenir temps a que el cambrer ens portés el primer plat ell treu una capsa petiteta i me la dóna, i al obrir-la veig un anell i em quedo parada mirant-lo, i em diu: “vida meva, et vols casar amb mi?”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Carles Campomar

Carles Campomar

33 Relats

11 Comentaris

21912 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Escriptor novel amb un llibre al mercat LA FINESTRA DE LA VIDA.

La meva web es:
www.carlescampomar.com

tambe totes les novetats a twitter:
http://twitter.com/carlescampomar


Preparant el nou llibre titulat:
El matei cel, La mateixa lluna