Els minuts morien

Només els minuts morien en el rellotge, eren minuts d'incertesa i de por només matat per les meves tremolors de cames.

Aquests segons abans de veure el que em fa tanta por, sense ser capaç de no fer aquest pas que un dia abans, en aixecar-me del llit vaig dir que donaria, però que en sortir per la porta vaig començar a témer per això i que mai vaig ser capaç de donar.

Ara aquest moment de veure't era molt proper, no podia donar marxa enrere, era la meva única oportunitat de dir el que penso.

Et vas apropant per aquest carrer pel qual cada dia passes a la mateixa hora des de fa alguns mesos, t'acostes a mi, i em mires, amb un dolç somriure passes pel meu costat, però la meva por impedeix dir-te allò tan important.

En ser conscient que no i estat capaç d'aturar-te i dir-te tot allò que vull, m'he posat a córrer cap a tu i en arribar a l'altura d'on et trobes, poso una mà sobre la teva espatlla i et dic:

-Perdona portes hora?
- I la teva amb el teu dolç somriure em contestes:
Tants mesos passant al teu costat, i notant que en apropar-me comences a tremolar i només em demanes l'hora? , Anem a prendre un cafè i el temps dirà.