Vacances de llarga durada (II)

Un relat de: Jordi Navarro
La primera nit passà per massa agitada. En Joan Pere havia sopat una llauna de combinat de marisc amb una salsa extremadament picant, i aquest temerari caprici l'havia despertat un parell de cops durant la nit per sortir a la fresca a beure en una de les fonts del càmping. Al matí, quan n'Elvira encara dormia, el malestar de l'agitació nocturna es va sumar a l'estat d'ànim turbulent que en Joan Pere arrossegava, i decidí sortir a córrer, a ventilar una mica els seus pensaments, tan sinistres com angoixants. El cel nu augurava un dia de calor: el sol encara no escalfava de valent malgrat que sí temperava el cos després de la fredor de la nit.

Tot el càmping feia com n'Elvira, excepte un parell d'homes grans que xerraven sota els primers raigs de sol, i un home d'uns 40 anys que -amb perseverança de sant- feia abdominals mig despullat a la gespa. En Joan Pere anà caminant fins l'extrem oest del càmping, que prometia sendes de muntanya, allà trobà un pipi-can i al costat, el forat d'una porta absent a l'enreixat que encerclava el càmping. Al creuar aquests límits, ensopegà amb un forcall. Va fer uns estiraments suaus -imitant els que fan els jugadors de futbol quan escalfen a la banda- i, sense parar massa atenció, va triar el camí de l'esquerra, que sempre era la seva opció natural. Tanmateix, ni dos minuts després, es trobà amb una casa de pagès molt ben vigilada per un mastí, i en Joan Pere girà cua. Tornà a passar per davant de la porta absent per on havia sortit, i va emprendre el camí de la dreta.

Un altre incident, aquest cop sense la intervenció de cap agent exterior, el va fer aturar als pocs minuts: de sobte, sentia unes molèsties agudes a l'engonal esquerre. “Em sembla que m'he fet una ruptura a l'abductor esquerre”, pensà en Joan Pere, per afegir amb un mig somriure “D'alguna cosa m'ha de servir llegir la premsa esportiva”. Mig coix, calia que en Joan Pere decidís si continuar pel camí emprés, ni que fos caminant tranquil·lament, o desfer el camí i tornar al càmping pel mateix lloc per on s'havia escapolit. Al final, optà per seguir endavant a ritme de passejada. El camí era, en gran part, molt planer i l'entorn natural empenyia a gaudir dels sentits. En Joan Pere començava a fruir de debò quan arribà el final del camí, que desembocava en el pas de la carretera que duia fins al poble de Bonansa i que era la mateixa via per on havien arribat al càmping amb el Ford Fiesta. Un pas rere l'altre, començà a caminar per la carretera.

La llum del matí encara conservava la intensitat bromosa que atorga als arbres i a totes les coses una condició d'impressió mal acabada, desdibuixada i irreal. En tot cas, en Joan Pere no dubtà pas de la realitat quan a escassos deu metres, pel mateix voral per on ell avançava, es trobà amb una colobra d'uns 160 cms, verda amb ratlles grogues, que s'arrossegava amb rapidesa per creuar la carretera. En Joan Pere no recordava haver-ne vist mai, una serp tan gran en el seu hàbitat natural; si és que l'asfalt podia ser-ne considerat un hàbitat natural. Seguidament, pensà que creuar la carretera conferia a la serp un alt risc a morir esclafada per les rodes d'algun vehicle; malgrat que, per altra banda, aquelles hores tan matineres eren probablement les millors per a creuar la carretera minimitzant la presència de cotxes i camions. En Joan Pere es quedà dret, immòbil, observant el rèptil. “Si adverteixo que s'apropa un cotxe, puc salvar-li la vida”, meditava, com si aturar un cotxe al mig d'una carretera plena de revolts fos la cosa més senzilla del món, quan del cel aparegué, de sobte, com un coet arribat de molt lluny que s'estavella amb precisió mil·limètrica contra el seu objectiu, una àguila terrosa, enorme, amb les ales desplegades i assestant amb el bec uns cops tan precisos com mortals a la serp, massa sorpresa per reaccionar, fins que una vegada morta, l'àguila va emprendre el vol amb el rèptil balancejant-se inert al seu bec cap a unes alzines properes, on assaborir tranquil·lament el primer àpat del dia.

En Joan Pere, davant aquesta escena brevíssima, gairebé cau de cul. I, per alguna mena de fatalisme, no va poder evitar sentir-se totalment solidari amb la colobra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer