Una vocació frustrada

Un relat de: Fifo

UNA VOCACIÓ FRUSTRADA

En la meva infantesa i concretament en el poble a on jo havia nascut i vivia, era molt difícil el tenir coneixements fora dels del conreu del camp, doncs les persones que havien adquirit quelcom de cultura havien emigrat a la gran ciutat i el mestre que teníem era un ex alferes provisional del bàndol del nacionals, que com a premi a la seva estada a la guerra, desprès d'un senzill examen li havien convalidat els seus serveis per la carrera de magisteri. Així anava la cosa.
La meva família tenia interès en donar-me estudis, però no tenien ni els mitjans ni sabien ben bé quins havien de ser aquests, i després de llargues deliberacions a la vora de la llar de foc van decidir que jo tenia que ser tocador de guitarra. Aquesta determinació la van prendre després d'haver vist per festa major l'actuació d'una rondalla que havia vingut d'un poble de la vora i com van veure que la seva actuació la van cobrar en espècies, (patates, arròs, oli, etc.) van creure que la millor manera que jo no passes gana en el futur era la d'enrotllar-me en un grup dels que feia música popular d'aquelles terres.
Doncs bé ja havien decidit el meu futur, ara sols feia falta posar fil a l'agulla. Van encarregar al recader que anava al poble gran del costat una guitarra, i van parlar amb barber del poble, un home ja gran que de jove l'havia tocat, que m'ensenyes. El barber va posar com a condició que les classes es farien a la barberia en hores de treball i com a contrapartida jo havia d'ajudar-lo en algunes petites feines com escombrar, netejar la bacina i la brotxa etc.
El temps anava passant i jo anava aprenent, ja tocava un valset, una mazurca i alguna cosa mes i sobre tot el que mes agradava la parròquia eren els "doce cascabeles" que tot i no ser del folklore de la meva terra en aquells temps es s'escoltava molt per la radio.
També procurava fixar-me en com feia el seu treball de barber el meu professor. Els clients eren homes curtits per les inclemències del temps, barbes espesses de molts dies que feien molt difícil el seu afaitat. El barber havia d'utilitzar en cada una d'aquelles cares negres i arrugades la tècnica adient que la majoria de les vegades consistia en posar dos dits dins la boca per tensar el seu rostre i fer possible la tasca de la navalla. Això encara que pràctic no agradava a tothom especialment al "l'il·lustrat" del poble que d'alguna manera s'havia de diferenciar de la resta. Com havia vist a la seva muller que quan cosia els mitjons hi posava a dins un ou de fusta, va tenir la feliç idea d'adaptar aquest sistema al seu afaitat setmanal.
Doncs bé, es va presentar un dia amb una nou i li va explicar al barber com havia d'utilitzar aquest fruit. Després d'ensabonar-lo havia que posar-li la nou dins la boca el que facilitaria la tasca al meu mestre. Aquest costum es va difondre pel poble fins el punt de que vam tenir que habilitar una servei de guarda i custodia de nous del que jo era el responsable.
Teníem un calaix amb unes caixetes amb el nom de cada client, on les emmagatzemava un cop usades fins el proper servei . Un bon dia entre l ‘atabalament de tocar la guitarra, (em demanaven peces) escombrar el terra, rentar la brotxa i la bacina etc. vaig guardar al revés les nous de "l'il·lustrat" i d'un altre client, que per cert no tenia massa bona fama pel que fa a ser net i polit. El resultat va ser que quan la propera setmana "l'il·lustrat" es va posar a la boca el que ell creia que era la seva nou, li va trobar un gust estrany, doncs com després va dir a casa seva no es menjava all i oli. Es va emprenyar mol i va demanar responsabilitats al barber que va oferí el meu cap com a compensació.
Allí va acabar la meva carrera musical. L'únic que toco amb la guitarra es el valset i la mazurca i la peça que repeteixo més sovint doncs tinc por d'oblidar són els "doce cascabeles" . De "l'il·lustrat" no en guardo mal record, ell va frustrar la meva carrera, això es cert , però reconec que era un home avançat al seu temps, un home que posava imaginació per la resolució dels problemes. No se si va patentar el sistema de la nou, encara que amb els nous avenços en maquinetes d'afaitar no se si es podria conjuminar.


Fifo


Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 23-07-2008 | Valoració: 10

    Hola,

    M'agrada.

    Envia el relat en un arxiu annex a l'email amb lletra word.

    També si vols alguna imatge [ la d'algú que una nou a la boca i la cara ensabonada no crec qyue la trobem , oi ?

    Gràcies

    www.guimera.info
    tribuna@guimera.info
    Antonio Mora Vergés

  • Gracies per el comentari[Ofensiu]
    Fifo | 22-07-2008

    Tens raó Loira, crec que es una sort poder retornar cal que sigui en l'imaginari als moments que em "viscut". Per axó va be traslladar-los al paper. Gracies per el comentari. Fifo.

  • Salt al passat[Ofensiu]
    Loira | 21-07-2008 | Valoració: 7

    Felicitats per la història, amb el teu to irònic ens trasllades a un món llunyà on, de vegades, voldríem ser-hi, oi?

  • De les que es recorden...[Ofensiu]
    Vivian | 19-07-2008 | Valoració: 8

    Certa o no, aquesta historia hem recorda a la que els avis expliquen als nets assentats davant la llar de foc. Acostumada a llegir els intensos poemes que escrius, m´ha sorprès però també haig de dir que m´ha agradat molt com expliques aquesta anècdota de les nous.
    Vivian

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fifo

Fifo

54 Relats

118 Comentaris

49794 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Naixcut el 1941 a Mas de Barberans (Mon tsià), he viscut quasi sempre a Bcn.
Graduat Social i Tecnic informatic des de 1968, estic gaudin d'un descans en el treball actiu, aprofitan-lo per escriure vivencies i sentiments en forma de relats i poemes.


fifoaika@gmail.com