Una terapia efectiva

En Pere estava assegut en un sofà que hi havia a la sala veient un prescindible producte televisiu. Li anava bé el poder hipnòtic que desprenien els raigs catòdics de la pantalla per mitigar els perniciosos balls de la seva ment. Normalment, en aquelles hores del capvespre, la medicació feia el seu efecte i la son apareixia per esdevenir la reina de la nit. D'aquesta manera, el trànsit cap el proper dia prometia ser plàcid i previsible. L'endemà, un cop llevat, va seure a taula per esmorzar sense gaire gana, mentre observava els gestos diligents de les cuidadores que intentaven encomanar un xic de vida als pacients més apagats amb paraules d'ànim encès, ja de bon matí.
Feia poc que havia ingressat a la clínica psiquiàtrica i encara no se'n sabia avenir. Mentre estava capficat en els seus pensaments, poc després d'haver paït el primer àpat del dia, va veure entrar, amb pas ferm i decidit, diversos monitors disposats a dirigir diverses activitats, principalment artístiques i gimnàstiques. En Pere feia tot el possible per defugir-les i aprofitava per anar a fer un tomb o per badar per les finestres dels passadissos, però no va tenir més remei que realitzar alguna tasca per la pressió de les infermeres. Tenia traça per la pintura i es va dedicar a fer uns quants dibuixos per tal d'estimular la seva malmesa imaginació. També va participar en una sessió d'expressió corporal i relaxació, on la música de fons, lentament harmoniosa, el va convidar a tenir una certa pau d'esperit.
Després del dinar, es va passar la tarda mig endormiscat per la ingesta de potents sedants. Va passejar una llarga estona pel jardí i va veure la tele fins que va arribar l'hora del sopar.
Així van passar uns quants dies i, molt entotsolat, gairebé no havia dirigit la paraula a ningú. Per a un noi tímid i seriós com ell, se li feia molt difícil el fet d'apropar-se a algú i iniciar una conversa.
S'havia fixat moltes vegades en una noia molt bonica d'ulls clars i felins, i havia rebut senyals evidents d'apropament per part d'ella, sobretot, a través de les inquietants espurnes de brillantor que desprenia la seva tendra mirada. El coratge que li mancava a en Pere no va ser pas obstacle perquè l'Ariadna, finalment, trenqués el gel:
-Què tal? Em dic Ariadna, com estàs?
-Bé, jo em dic Pere.
-T'he observat en els pocs moments que ens hem vist i t'he trobat molt absent, hauries de distreure't.
-És que no tinc ganes de res.
-T'agrada el futbol?
-Sí, molt.
-Podríem reunir un grupet de gent per fer un partidet al jardí.
-És que sóc bastant dolent.
-Tant se val, ens ho passarem bé.
En Pere, atret per l'interès que la noia mostrava cap a ell, va proposar-se fer un esforç per vèncer l'apatia i aprofitar l'ocasió per guanyar-se la seva amistat.
-Bé, d'acord, ja m'ho pensaré.
L'Ariadna era molt aficionada al futbol. Quan va néixer, el seu pare la va fer sòcia del Barça i de petita havia jugat en els equips inferiors de la secció femenina. En Pere no n'era soci però li encantava seguir-lo tot i que, donades les circumstàncies en què es trobava, no estava a l'aguait de les evolucions del seu equip.
La insistent tossuderia de l'Ariadna va donar bons resultats, va convèncer finalment en Pere i es van apuntar tres nois, en David, l'Oriol i en Gerard, i una noia solitària i d'aspecte fràgil, l'Eva, per jugar aquell partit en un hora que no molestés els altres interns.
En David era el noi que semblava més obert. Portava amb orgull, sota la camisa descordada, la samarreta del Reial Madrid. Tot i la seva expressió simpàtica, tenia els ulls tristos i les faccions endurides com en Pere. L'Oriol i en Gerard eren els més joves i, a poc a poc, se'ls va desvetllar les ganes de gresca. Tots sis van esbandir les seves cabòries durant l'estona que van exercitar una mica els seus cossos delerosos d'alguna activitat. El breu joc va ser un motiu per establir coneixences, esbossar somriures i encetar les primeres rialles. A més de suar una mica, s'ho van passar força bé, en la mesura de les seves possibilitats.
Malgrat la distància que mostrava en Pere en moltes ocasions, l'Ariadna li trobava un encant i un misteri que el feien interessant, sobretot, quan la mirava amb la profunditat d'aquells ulls bruns tan penetrants. No podien negar l'atracció i el desig que sentien l'un per l'altre, encara que cap d'ells no tenia massa capacitat per gaudir de les bones sensacions, i se sentien bastant cohibits, com si tinguessin un fre que no els deixés arrencar.
Els interns, en general, no volien rebre gaires visites i tenien poc contacte amb el món exterior. Ignoraven bastant els mitjans de comunicació encara que a alguns els agradava seguir la informació esportiva però, a causa de l'emboirament característic dels seus trastorns de la ment, els costava sortir d'ells mateixos i concentrar-se en altres mons, encara que tinguessin la força emocional del futbol.
Un dia, mentre servien les postres del sopar i regnava el silenci en el menjador, van sentir un estrèpit no gaire llunyà d'uns quants segons que provenia dels afores. No van trigar gaire a reaccionar. Era un esclat d'alegria humana, un fet insòlit que només es podia produir en un estadi de futbol de molta envergadura. Es va anar fent evident que els crits eufòrics celebraven a l'uníson un gol que provenia del camp del Barça. En Pere i l'Ariadna no s'ho podien creure perquè, des del centre on estaven ingressats, només es podien veure edificis d'habitatges. No s'havien adonat de la relativa proximitat que hi havia amb el Camp Nou. De fet, no havien sentit cap comentari al respecte. Ningú estava al cas que aquell dimecres el Barça jugava un partit important de la Lliga de Campions. Després de lligar caps, van córrer cap a la sala d'estar i van demanar permís per engegar el televisor. En pocs moments, gairebé tothom es va aplegar en un espai de pocs metres quadrats. Feia temps que no es veia res d'igual en aquella institució. La transformació en els ànims generals va ser sorprenent. Van aparèixer les primeres mostres d'entusiasme en molts rostres i l'atenció que mostraven la majoria dels pacients veient les evolucions del seu equip per la petita pantalla era extraordinària. El joc del Barça prometia molt, i s'encarrilava bastant bé una eliminatòria complicada en què havien de remuntar un resultat advers.
L'Ariadna va sentir unes ganes immenses d'estar present a l'Estadi per viure, de veritat, l'impressionant ambient del partit. Va recordar ràpidament que tenia el carnet de sòcia a la butxaca de la bossa de mà i se li va ocórrer l'esbojarrada idea de demanar permís al seu metge, que en aquells moments estava de guàrdia, perquè la deixés anar a veure la segona part directament al camp. En principi, les infermeres i el doctor es van negar a acceptar la forassenyada proposta però, davant la tenaç insistència de la noia, van pensar que potser seria un al·licient que la faria reaccionar positivament, tenint en compte que no li faltava gaire per rebre l'alta.
El problema va venir quan va voler que l'acompanyés en Pere en l'agosarada aventura, cosa que va causar discussions entre el personal sanitari, però finalment els hi van donar un vot de confiança. A més, van considerar que, així, la l'Ariadna no hi aniria tota sola.
Mentre caminaven pel carrer van agafar un taxi i, degut a la manca gairebé total de trànsit, van trigar menys de cinc minuts per arribar a l'estadi. Un cop a dins del recinte, es van dirigir cap a una de les portes d'accés al gol nord i van convèncer el porter perquè, per veure només la segona part, permetés l'entrada a en Pere, que no era soci. Van poder seure junts, i en Pere va poder ocupar el seient lliure que va deixar el pare de la L'Ariadna que no va voler assistir a l'esdeveniment sense la seva filla.
L'ambient era molt especial. Entre el públic es respirava la tensió i l'emoció dels grans partits de nits màgiques, i una incondicional entrega davant el sensacional desplegament de joc ofensiu del seu equip. Aquest, va practicar un futbol molt directe, jugant sempre al primer toc, fent anar la pilota a una velocitat d'autèntic vertigen i creant constantment un reguitzell d'ocasions, amb la qual cosa, el rival va quedar totalment descol·locat i no va poder fer gran cosa davant de la més perfecta aplicació del futbol total. L'Ariadna i en Pere es van aixecar molts cops dels seus seients portats per l'apassionant ritme del partit i, per primer vegada des de feia molt de temps, van tenir la impressió que se sentien vius. El Barça va marcar el 4-0 al límit del temps reglamentari i va aconseguir remuntar el 0·3 del partit d'anada i classificar-se per a les semifinals de la màxima competició europea. Va ser el premi a l'incansable treball que van mostrar els jugadors durant l'encontre. La comunió entre l'equip i la graderia va ser absoluta i, com si s'hagués posat tothom d'acord, es va produir un fet excepcional: el públic va començar a entonar espontàniament l'himne del Barça. Va ser una catarsi col·lectiva com a reacció a un espectacle formidable. Entre els càntics i els crits eixordadors provocats per l'eufòria general, l'Ariadna i en Pere es van fondre en una abraçada. En aquells instants, capbussant-se en aquell clima d'encomanadissa alegria, van adonar-se que cada vegada anava a més l'atracció que sentien l'un per l'altre, com si no poguessin fugir de les inapel·lables lleis que regien el seu magnetisme.
Un cop finalitzat el partit van tornar la clínica i els interns que estaven excepcionalment desperts els van rebre amb aplaudiments. L'endemà, l'Ariadna i en Pere, no s'acabaven de creure el que havien viscut la nit abans i se sentien especialment contents. De seguida, van assumir el paper de protagonistes del dia que els tocava representar quan veien que tothom se'ls apropava per fer preguntes i comentar la jugada. A l'hora del dinar, no es parlava de res més i els seus companys se'ls miraven amb una certa enveja cada vegada que explicaven, apassionadament, les seves interessants vivències. F
ins i tot els pacients que, amb prou feines, es comunicaven amb esquifits monosíl·labs, mostraven cap a ells una inusitada extraversió.
Al cap d'una bona estona conversant sobre el mateix tema amb els ànims espavilats, es va anar apoderant de tots un cert apaivagament que, a poc a poc, va donar pas a la calma i al silenci.
En Pere se sentia molt orgullós de l'Ariadna per la valenta iniciativa que havia pres, així com pel fet que el triés a ell per acompanyar-la a l'Estadi. L'Ariadna tenia tota l'empenta i la decisió que li mancava a en Pere, però li atreia d'ell la seva serenor i l'aplom amb què es prenia les coses. Tots dos es respectaven, s'admiraven i, d'alguna manera, reconeixien que tenien dins seu un nou sentiment, molt difícil de definir, que els feia actuar pensant i sentint en l'altre. Tenien una nova necessitat: el fet d'estar junts el màxim de temps possible.
A la tarda, després de la migdiada, els va semblar veure entrar per la porta principal dos jugadors del primer equip del F.C.Barcelona amb un esplèndid ram de flors. En Pere i l'Ariadna es van mirar estupefactes per comprovar que no estaven somiant. En efecte, la divina aparició semblava ser del tot real i, de sobte, es va crear tal rebombori general que no va trigar-se gaire a formar-se una espesa rotllana al voltant dels futbolistes, que van començar a signar autògrafs a tort i a dret, i al mateix temps responien amb afables somriures els elogis que rebien. Al cap d'una estona, van observar com tots dos pujaven, misteriosament, cap a la planta de dalt per anar a veure a algun pacient. Tot seguit, es van preguntar qui podia ser l'afortunat i no van trigar gaire a trobar la resposta: va resultar ser la noia solitària i d'aspecte fràgil, l'Eva, que, inopinadament, era amiga d'ells i havia portat l'assumpte amb la màxima discreció. Quan van sortir de l'habitació es van dirigir els jugadors i l'Eva cap a l'Ariadna i en Pere, i ella els va entregar amb tendresa i afecte el ram amb que l'havien obsequiat.