Una persona gris

Feia temps que havia decidit deixar de sortir els dissabtes per la nit, va arribar a la conclusió que una cosa era intuir el que probablement es trobaria i una altra molt pitjor era constatar-ho. Preferia veure una pel.lícula que la portés lluny (almenys durant unes hores) d'una vida que l'ofegava i la frustrava, normalment acompanyava la pel.lícula amb una copa de vi negre que li despertessin els sentits adormits per les desil.lusions de la vida. Recordava amb nostàlgia i llunyania aquelles èpoques en què un grup d'amics comptaven amb ella, que aleshores s'arreglava amb l'emoció de les possibilitats que li podria oferir la nit. Feia temps que aquesta emoció havia desaparegut i les persones que comptaven amb ella també.

Una nit la van convèncer per sortir, tot i que sabia que no era una bona opció, hi va anar, es va trobar amb un grup de desconeguts que no tenien res a veure amb ella i que la van fer sentir més petita del que ja era i més sola del que ja estava. I va recordar totes aquelles nits passades en les que s'havia divertit, no es va reconèixer a si mateixa, i va tenir la certesa que no tornarien (ni les nits, ni ella). Avançada la nit es va trobar en un antre fosc i claustrofòbic, que una vegada més va reforçar-li la pèrdua de la confiança en la raça humana i va sentir la necessitat de sortir corrents.

Quant tornava cap a casa, dins d'un taxi que li va tornar la respiració, va sonar una cançó que inevitablement li va recordar a ell, era lluny i no el tornaria a veure mai més, va reviure els pocs però intensos moments compartits, els seus ulls, el seu somriure, la seva veu...va sentir una immensa tristesa. Ja dins l'ascensor de casa, el reflex del mirall li va mostrar les llàgrimes que es passejaven per les seves galtes i el seu rostre cansat d'una vida que no volia, i que la rossegava dia a dia. S'havia tornat una persona gris que no sabia com tornar a veure els colors.