Una nit sense lluna

Doncs aixo, que en aqui et valoro... ja em diras si ho vols o no.
Per mi es de 10!!

Sense paraules... i tots els altres companys ja t'han dit tot el que segur que jo et diria, senzillament es un poema descomunal!!I per cert, per tenir setze anys deunido eh!!M'ha agradat trobar-te a traves dels preferits d'en Fidel, i m'ha encantat el teu poema noia!!Felicitats, i a continuar aquest llarg cami d'escriure.Et valoro perque no se si a tu et fa res que ho faci... per exemple, jo mateix prefereixo que no se'm valori, pero cadascu que faci el que vulgui...-hi ha força autors que demanen no ser valorats-
Una abraçada ben literaria Gumart.

Espatarrant el poema on brollen els sentiments per onsevulla, és com un esclat de bellesa enhorabona i una calorosa benvinguda a RC.
J.Lluís Cusidó

De l ia lluna dues.be bebebebebe i be

Hola de nou "Gumart",

Com vaig prometre, ara que m'he rellegit el teu poema "Nit sense lluna"... te'l comento.

Doncs quin nivell deuen tenir al cole, ja que penso que és de premi. Clar que això dels premis, en sóc escèptic, igual estava "apanyat"...

- El primer i més notori. Escrius com els àngels. Enhorabona !!!.
- La forma. M'agrada l'estructura del poema, encara que per mi sempre és un tema menor, està ben delimitada: amb 4 estrofes de sis versos cadascuna. A més, escrius sense rima i això, crec, dóna sempre més llibertat per expressar el o els missatges.
- M'agrada i ho trobo molt encertat, com quasi repeteixes el darrer vers de cada estrofa, canviant però els temps (futur, present i els possessius). Penso que el recurs és bo. Crec que li diuen el ritme a això...
- El poema és ple de sentiment, té força, és clar. El missatge és per tant potent i jugues bé amb la certa contradicció de de pensar en una persona estimada sense tenir-la al costat, entre llum i foscor, etc.
- Penso però que si escrius en primera persona, no estaria bé fer-ho en femení ?. Encara que potser al poema qui parla sigui un noi/home...(?).
- Potser l'única crítica diguem-ne negativa que faria (quan es tracta d'aprendre sempre va bé que et fotin una mica de pals no...?) és que segurament jo hi hagués posat una mica de pebre. Pebre en el sentit de posar alguna metàfora o imatge més cruel o més 'sense-sentit' o descontextualitzant...que "despisti al lector" tot i que continui fent-se entenedor.
- Però la comparació que dóna títol a la peça : "nit sense lluna" està molt i molt bé.

- FINAL (que per variar i com sempre, m'enrotllo massa !): crec que ja t'ho vaig dir...el que em meravella és que a la teva edat siguis caàç de crear coses com aquesta. I això no té preu i deixa flipat a qualsevol mínimament sensible el afers literaris.

Fins un altre,

Fidel

es molt macu, escrius molt bé jeje

un petó bunica

mimi

i ja escrius així? Preciós el teu poema, Gumart!
Jo crec que el dia de la trobada no serà una nit sense lluna, serà una nit AMB lluna riallera.
Segueix escrivint que ho fas molt, molt bé.
Un petó de benvinguda a RC.
Nonna_Carme

Hola "Gumart"!,

No ens coneixem. Sóc un nou usuari de 'relatsencatalà', de fet, em vaig apuntar ahir mateix. Escric poesia, sóc un enamorat d'aquest subgènere literari (hi ha gent que diu que la poesia no és literatura, és una altra cosa, de moment però deixem-ho aquí...), escric força sovint: m'apassiona !. Tinc ganes de socialitzar els meus poemes, ja que sovint queden restringits a pocs concursos i altres que llegeixo als meus amics. És per això que m'he decidit a obrir-me a això dels fòrums virtuals a veure que tal.
La poesia per mi és un REFUGI en tots els sentits. Un refugi que em permet estar amb mi mateix, evadir-me (o integrar-me ???) del món extern per abocar les meves emocions i sentiments i, de cops, les dels qui m'envolten... De fet, el millor resum, acostuma a ser un poema (un poema inspirat en el gran poeta Joan Margarit) ´meu que tinc escrit en les meves llibretes vermelles (sempre escric amb llibretes vermelles, una mania...), allà va:

LA (MEVA)...


El plany, la ràbia... . Més aviat és el crit

d'homes i dones perduts

que, des d'una ciutat podrida de silencis,

hissen l'esguard que el pànic enderroca.

La boira bruta, el contenidor cremat,

el plor del carrer en cendres... són els meus mots.

Tal vegada, un refugi a tanta desesperació.

És poca cosa més, la (meva) poesia.





Com pots intuir, la meva és una poesia força pessimista que tracta més aviat de desesperança, la crueltat de la vida, una mirada realista però romàntica alhora (...). Deixem-ho també de moment.



T'escric perquè ahir mateix per situar-me una mica, vaig agafar a l'atzar 3 o 4 poemes que hi ha penjats en aquest portal i, mira per on, en un vaig anar a parar a les teves 'nits sense llunes'. El vaig llegir sense mirar la teva referència biogràfica, el vaig trobar ple de vitalitat i energia. I llavors em vaig flipar, flipar molt !, quan vaig llegir que tens només 16 anys; quina maduresa !!!, jo a la teva edat era un pendó, no escribia ni als Jocs Florals de l'escola. De fet, avui (no ho diguis a ningú, però t'escric des de la feina, jejeje...) repassant el teu poema, m'ha recordat a un que tinc jo, de desamor, i que casualment vaig refer l'altre dia. En podríem fer un exercici comparatiu...( te'l passo).

Comparant-los, m'ha fet pensar en un debat poètic que estic tenint amb mi mateix (t'explico l'enigma): estic enllestint un recull de poemes (la meva biografia literàrio/poètica per un altre dia o ja la veuràs a la web de "relats"...), un d'ells és el primer que t'he passat ara i tinc una mena de dilema general i filosòfic: són poemes massa pessimistes, destroyers, desesperançats, i vaig dir-me que potser em caldria majors dosis d'oxigen vital, de bellesa i menys melancolia... Potser és el que sento, però crec que també escribim pels que ens llegeixen (no?) i tal vegada la gent li agradaria veure coses més joioses i, sobretot, més primaveres i no tant hiverns o tardors ...

Bufff, quin rotllo t'estic fotent !!!, deus flipar...

Bé, només espero que estiguem en contacte poètic (no li busquis segones perquè no les trobaràs, jejejejeee !!!). I si ho vols, ens podem anar comentant els poemes. El proper escrit, et puc comentar més en concret el poema de la nit sense lluna. Jo, prometo penjar-ne properament, molt properament un als relats...De moment, ja és suficient. Et passo l'altre poema.



Aiiii, per cert !!!!!, em dic Fidel, tinc 41 anys i estic ja a l'edat taronja, ahahahaaa !!!. Ahh NO m'agraden les motos, però sóc soci del Barça, una altra passió...



Aquest és el mail de la feina, el meu personal (jo no tinc bloc) és: fidelpico@gmail.com, em trobaries també al Facebook, encara que no me'l miro gaire, procuro no enganxar-me a les noves tecnologies, jejeje.



Salutacions,



Fidel





p.d.: sóc una miga negadet amb això de les noves tecnologies, he intentat enviar-te això al teu bloc però... dec ser curt...Si de cas, te'l passo a "relats...".



UNA NIT IMPOSSIBLE


¿ On era la nit somniada de poesia

que ens proposaven els nostres anhels ?;

vaig preguntar als estels.

Em van respondre amb un silenci eclesiàstic.

Jo també vaig optar per callar,

aquella nit en que tu no hi eres.

I me'n vaig anar a dormir tot sol,

però abans d'aclucar els ulls,

vaig estirar la pel·lícula.

Encara pensava que vindries, l'endemà al dinar.

I després, en què es va quedar aquella tarda ?,

vaig preguntar al sol.

El sol també callava.

Va ser una altra tarda insípida

i xafogosa d'un diumenge de juliol.

T'havia imaginat amb mi

i vaig trobar la solitud del qui pregunta

sota el silenci dels astres que acompanyen

els dies i les nits ... impossibles.







31 de Juliol de 2006.

REFET: 14 d'abril de 2009.

Vaja, és un boníssim començament aquest.
Sincerament l'he trobat preciós i amb un ritme encantador; aquest vers que es va repetint és com la cirereta a sobre del pastís. Un poema "very lovely" i molt romàntic.
Et dono la benvinguda a la web (ufffff, jo no se quan de temps fa que hi soc) amb l'honor de ser la primera en comentar-te.
Espero que ens continuem llegint!
Per cert, una cara molt simpàtica, la teva.