Una nit molt llarga...

Quan va aparèixer la figura del guarda d'assalt enmig de la foscor d'aquell bosc van adonar-se que tot s'havia acabat.
Feia un parell d'hores havien pogut amagar-se dels dos que havien vist a cavall, però ara les havia vist: sis noies carregades amb un sac a l'esquena. Sis noies que havien fet un llarg camí des d'Arenys per portar a casa aquelles patates.
Eren ja gairebé a Mollet, ja els quedava menys per arribar a Sabadell, però les havien enxampat. Ja feia moltes hores que havien baixat del tren a Mataró per adonar-se que no hi havia ningú que els oferís patates a canvi dels teixits que portaven. I també en feia moltes que havien decidit anar-se'n a Arenys per veure si hi havia més sort. Allà havien descobert un camp que ningú vigilava i havien omplert els sacs. Després, els havien enterrat perquè no els veiessin els burots que es passejaven per les andanes de l'estació. I, finalment, quan havien vist que ja no hi havia ningú a l'aguait, s'havien carregat els sacs a l'esquena i havien anat camps a través a buscar un camí que les portés a casa.
Però ara el jove guarda d'assalt les mirava de dalt a baix, d'una a una, sense saber per què li havia tocat a ell trobar-se tot aquell munt de noies que el miraven espantades sabent que aquell era el final de la seva aventura.
No va tenir valor per aturar-les. Els va dir que si es trobaven algun company seu no diguessin que l'havien vist. I va veure com s'allunyaven, a poc a poc, esgotades ja per tant de pes i tant de camí. Va estar segur que arribarien.
A les nou del matí ja eren a Sabadell i caminaven per la carretera de Terrassa quan una d'elles va caure al terra, fatigada. La seva germana, més jove però també més valenta, va carregar els dos sacs a l'esquena, la va fer aixecar i gairebé la va arrossegar fins a casa. Tindrien patates per passar uns quants dies més.

-Van ser tres anys de guerra, però va ser com si en passessin deu-, diu ara a la néta. I continua fent ganxet.