Rodes

Estira i arronsa, estira i arronsa. Només fa que estirar i arronsar les cames per donar-se impuls, és així com se sent lliure, com sent l'aire d'aquesta primavera encara fresca que li toca la cara i li recorda que encara és viu, que encara pot sentir alguna cosa, que és algú encara que tots vulguin convèncer-lo del contrari.
Estira i arronsa, estira i arronsa les cames per donar-se impuls en aquest gronxador que se li ha ofert en una petita plaça construïda fa ben poc a la vila on va néixer i on va tornar aleshores, quan el pes de la història es va fer tan feixuc que no el va poder resistir. Una vila que el va acollir com a l'estrany que havia marxat sense fer soroll, sense dir res a ningú. De fet, mai s'havia sentit del tot d'allà, mai havia estat el nen feliç que corria pels carrers amb els amics o que anava a pescar al riu quan encara no estava contaminat i tota la població hi feia cap per banyar-se quan arribava el bon temps. I per què hi havia tornat, doncs? Per què no s'havia oblidat del poble d'on havia marxat quan encara era poc més que un adolescent?
I ara es gronxa. Sent l'aire del matí a la cara i es deixa portar per l'impuls de les seves cames, unes cames que ja no van lleugeres però que encara tenen prou força per endur-se'l ben lluny d'allà, per fer-lo tornar a aquell lloc on va anar i d'on va tornar fa ja molt de temps. I ara vola, vola fins aquella illa, una illa que se li va obrir com es comencen a obrir ara les poncelles dels tristos jardins d'aquesta trista plaça d'una població que ja no es recorda ni de qui és. Vola a Rodes, la magnífica illa que havia presenciat l'amor del Sol i de la Rosa, que li havia donat nom. Era allà, rere les seves muralles, on havia descobert una mica més de si mateix, on havia trobat aquell lloc que tant buscava, aquell lloc que no era una infantesa perduda i feliç, però que se li obria ple d'esperances.
Hi havia arribat per mar, que és la manera com s'ha d'arribar a les illes, i havia rodejat les muralles abans de travessar-les i endinsar-se pels estrets carrerons que, tímids, es donaven a ell a primeres hores d'un matí de primavera, igual que aquell en què ara es gronxa tot sol en una placeta de la població que li és refugi però no consol. Aquelles muralles que havien resistit l'embat de mil batalles, que havien servit de defensa, que havien servat de l'exterior tots els seus habitants, ara el conviden a entrar, el conviden a fer un viatge cap al passat, però també cap al futur. Era allà on havia anat el jove Tirant en la ficció per salvar els rodencs de les amenaces del soldà d'Egipte, era allà on havia fet camí i on havia esdevingut el gran almirall admirat i sol.licitat després per l'emperador grec que el convertiria en el seu home fort en la guerra, però feble davant l'amor de la seva filla Carmesina. Era també aquella terra la qui havia passat de mans turques a mans angleses, italianes i gregues. Era aquella terra de ningú i de tothom la que ara l'acollia mostrant els carrerons buits de gent i de neguit en aquell matí primaveral en què un lleuger ventet li esbullava els cabells.
Enfilava el carrer en què els germans de l'orde de Sant Joan de Jerusalem hi tenien representades totes les seves nacionalitats, totes les seves llengües, fins i tot les que ara eren prohibides a la seva pròpia terra, com la d'ell mateix, que només podia parlar-se en la intimitat de les cases i en veu baixa pels carrers perquè hi havia qui creia que les llengües eren perilloses i se les havia d'eliminar. Quina gran bestiesa, pensava ell, mentre seguia carrer amunt i només veia l'ombra d'un pope desaparèixer rere un portal uns metres més enllà.
Rodes, aquell havia estat el destí escollit per pur atzar, un destí que no coneixia en el moment que va posar en una maleta la poca roba que tenia i va marxar del poble desitjós de trobar un lloc, el seu lloc, lluny de tots aquells qui l'havien ferit, de tots els qui no l'entenien i dels qui sí que ho feien però no en volien saber res, d'aquells que mai l'havien volgut prop seu, que l'havien menystingut o ignorat no sabia per què, i la seva imaginació volava, volava tan alt com ho feia ara des del gronxador, ara que tornava a ser a l'illa de Rodes, aquella illa que havia presenciat l'amor del Sol amb la Rosa i que havia estat custodiada per la més gran estàtua de l'antiguitat, una estàtua que fins i tot podia no haver existit, però que era en l'imaginari col.lectiu de tota l'occidentalitat.
Què hi havia anat a buscar a Rodes? Què hi havia trobat? Per què n'havia marxat? Ara, ja vell, anant amunt i avall empès per la força de les seves pròpies cames en aquell gronxador, es pregunta altra vegada el mateix que s'havia preguntat feia tants anys, el dia que va baixar del cotxe de línia que el tornava a la vila coneguda de la infància i desconeguda després de tants anys, desconeguda com ho era ell per a tota aquella gent que havia comentat tant la seva fugida, però que ni tan sols s'havia adonat de la seva tornada.
Rodes va ser el paradís, el paradís que no havia tingut durant la infantesa, el paradís que buscava en el més pregon del seu ésser, aquell punt de l'Orient que l'atzar havia posat davant seu i que havia obert els seus camins i la seva gent a un desconegut que no coneixia la llengua ni la història de la contrada, aquell punt de la Mediterrània que havia estat cobejat per tants exèrcits i que tanta sang havia fet vessar. Rodes va ser el paradís, es repeteix ara enfilat al gronxador, però els paradisos no duren per sempre i fugir és sovint la forma que no es converteixin en el propi infern.
Els mariners amb qui havia arribat a l'illa i amb qui s'entenia amb gestos i quatre paraules italianes i angleses li havien fet entendre que allà hi podria trobar el que buscava, que només calia enfilar-se pels vells i nobles carrerons que conduïen al majestuós palau del Gran Mestre i deixar-se portar per la màgia d'una ciutat on convivien esglésies ortodoxes, mesquites de l'època de la dominació otomana i una antiga sinagoga en un barri jueu que havia allotjat una pròspera comunitat, els descendents de la qual no s'havien lliurat de la deportació a Aushwitz durant l'ocupació nazi.
Va passar un temps a la ciutat de Rodes, va descobrir-hi tot el seu llegat cultural i es va asseure a la porta dels cafès a jugar a backgamon amb els avis mentre es prenia un frappé ben escumós. Cada dia se sentia una mica millor amb ell mateix i cada glop d'ouzo que feia oblidava una mica més qui era i d'on venia. S'anava convertint en algú nou, en algú que no tenia infància però que podia viure el present. Aviat va començar a saludar tots aquells amb qui cada dia es topava al carrer sortint de la vella pensió que s'anava convertint en una llar. De mica en mica va anar trobant el seu lloc en aquella ciutat que formava part de la història des que s'havia posat del costat dels atenencs en la batalla de Marató per després ajudar els perses a Salamina i tornar amb els atenencs amb la Lliga de Delos per tornar-los a trair després unida amb els espartans a les guerres del Peloponès. Una història de traïcions que comprenia ara que anava coneixent els seus habitants i que s'adonava que es guanyaven fàcilment la confiança de tothom, però que mai s'oblidarien de lluitar per allò que creien, per defensar el poc o el molt que tenien.
Vivia de petits treballs que li oferien al port i que el feien sortir a la mar sovint en vaixells de contraban que desafiaven les tempestes a plena nit amb mariners que donaven gràcies a Déu cada vegada que tornaven a trepitjar terra ferma, però que embarcaven l'endemà amb la confiança que tot tornaria a anar bé i desoint els gemecs i plors de les seves esposes i mares. Tanmateix, ell no era tan agosarat, no tenia el mateix esperit que aquells homes criats ran de mar que es jugaven la vida minut a minut per poder donar un tros de pa als seus. Ell no necessitava córrer cada dia aquest risc, no havia vingut a Rodes a desaparèixer engolit per la mar Egea, ell buscava una altra cosa i per això va treballar un temps d'ajudant de pintor amb un italià que es guanyava la vida pintant i repintant la fusta de portes i finestres maltractada per la salabror d'aquell mateix mar omnipresent.
Se'n va cansar. El pinzell no era el que esperava de l'illa i es va acomiadar un matí en què l'olor de la pintura li va fer venir basques perquè ja en tenia el nas ben ple. Començava a pensar que potser s'havia equivocat, que potser aquell no era el seu lloc, que no havia d'haver travessat mai aquelles muralles que l'havien conduït a una ciutat que després d'uns quants mesos de càlida acollida el començava a rebutjar com havia rebutjat a tots aquells que la volien convertir en part del seu imperi. Però li costava donar-se per vençut.
I aleshores va aparèixer Lindos.
Li havien parlat dels treballs de reconstrucció de l'acròpolis, del marbre blanc que s'alçava dalt d'un promontori de 116 metres d'altura que desafiava el mar, de la gent que calia per moure cadascuna d'aquelles peces que com un trencaclosques reconstruïrien un dels més importants temples de l'antiguitat, un lloc on encara la presència dels déus es podia percebre en l'aire. Això el va fer decidir a canviar d'aires i a buscar en un altre lloc. Va pujar a l'autobús per deixar-se portar cap a Lindos, la població que portava el nom d'un dels néts de la Rosa i el Sol, allà podria contemplar el mar des de les ruïnes del temple d'Atenea, un temple encimbellat perquè fos ben visible tant pels qui restaven en terra com pels qui el contemplaven des de dalt d'una nau.
L'autobús atrotinat seguia la carretera de la costa i parava a petits poblets que anava deixant enrere a mesura que passaven els minuts. Pobles blancs, envoltats de camps de tarongers i oliveres, pobles de gent treballadora que no es deixava veure pel carrer, pobles amb petites escoles rurals que deixaven que els nens s'escapessin saltant la tanca del pati per anar a recollir una pilota mal encaminada cap a una porteria feta de dos rocs. Només le
s velles treien el cap pels racons de cada una d'aquelles poblacions, àvies gairebé centenàries es deixaven entreveure rere un mocador negre i unes faldilles amples i llargues que escombraven els carrers polsosos. Què hi tenien a veure aquelles àvies amb els temples antics? Eren elles les qui havien heretat el passat que els arqueòlegs tractaven de reconstruir? Elles poc en sabien de pedres, però podien parlar de com era la vida al poblet, de com eren els homes i les dones de l'illa, de com vivien, de què menjaven, a què jugaven i com passaven el temps en aquells petits pobles blancs envoltats de tarongerars i oliveres.
No sabia per què la gent el rebutjava a la seva vila natal, no estava segur de què podia haver estat el que hagués creat recels i murmuris, el que feia que els nens no volguessin jugar amb ell i que les mares l'assenyalessin amb el dit. No sabia tampoc perquè el pare el menyspreava i la mirada de la mare amagava tendresa i vergonya alhora. No entenia res i no ho entenia perquè ell no tenia passat, era un nen sense passat, un nen que no recordava l'olor de les torrades fetes a la vora del foc de terra quan tenia cinc anys, ni recordava tampoc la primera vegada que havia assistit a l'escola, ni si havia après res, ni si mai una presa de xocolata se li havia fos a la boca. Ell era un nen sense records. Tot havia començat el dia que havia complert els deu anys perquè la primera dècada no existia per a ell, però sí que semblava existir per a totes les altres persones que l'envoltaven. Aquests són els records que ara se li apareixen barrejats amb els del viatge en autobús a Lindos mentre estira i arronsa les cames per donar-se impuls i torna a deixar volar els records que gairebé el van abandonar el dia que va tornar, el dia que va baixar d'un altre autobús per quedar-se allà d'on havia sortit quan encara era un adolescent i no recordava res dels seus primers deu anys de vida.
A l'autobús regnava la pau, no se sentia cap d'aquells grecs cridaners que havia descobert tan bon punt va trepitjar Atenes, no se sentia res excepte el soroll del motor i el d'obrir-se les portes en cada una de les parades. Molts passatgers dormien, no miraven un paisatge que tenien massa vist i una mar que apareixia i desapareixia rere la revoltada carretera que el conduïa cap a la població de Lindos. Però ell no podia aclucar els ulls pensant en el que l'esperava a l'arribada, perquè havia posat en Lindos moltes esperances i era allà on havia de trobar aquell paradís que cercava i que semblava allunyar-se cada vegada més, amagat rere les pedres d'un país que no era el seu però que l'acollia com si ho fos.
Havia fugit de la vila perquè carregava amb un pes a les seves espatlles, una càrrega feixuga que feia anys que no podia suportar. Era la mort. La mort era qui sempre l'acompanyava i la que el feia fugir, la que l'enviava lluny dels seus, que mai havien estat realment seus, lluny de tots aquells que el miraven de reüll, lluny d'aquell espai que li recordava el que havia passat. I a Rodes hi havia anat a trobar precisament el que havia perdut amb aquella mort, o potser només se li havia presentat per atzar, com per atzar passaven totes les coses, o potser no havia estat l'atzar, potser tot era fruit d'un cúmul de petites decisions que anaven teixint una xarxa de resultats incontrolables. De fet, però, aleshores en aquell autocar ni tan sols sospitava que el que el perseguia i no el deixava viure era la mort.
A Lindos hi va veure el nèctar de l'oblit, allà va poder tornar a ser algú, encara que fos per un temps curt que tenia data de caducitat en el mateix moment que va començar. El camí de l'acròpolis feia pujada i alguns, per no caminar, s'enfilaven a l'esquena d'un ase que a poc a poc salvava el desnivell. Ell va preferir fer el trajecte a peu, reposant de tant en tant i contemplant com cada vegada es veien més petits els terrats de les cases blanques de la població que havia estat la més important del Dodecanès feia més de dos mil anys i que havia esdevingut lloc de culte per a gent de cultures i religions diverses. I igual que hi havia passat Sant Pau camí de Roma, així també hi passava ell en aquell viatge que havia emprès sense destí i que l'havia d'ajudar a fugir d'un passat que el turmentava encara que no sabés per què, perquè aquella càrrega feixuga que portava a l'esquena, aquella mort, havia fugit de la seva ment com en fugen totes les coses que ens fan mal i que no volem recordar.
L'arqueòleg que dirigia els treballs de reconstrucció gairebé ni se'l va mirar quan el va acceptar per treballar sota les seves ordres. Necessitaven gent jove i no calia cap mena d'experiència ni de coneixement, només es tractava de treure terra per anar fent sortir a la llum les restes d'aquelles construccions de l'antiguitat que havien estat el bressol de la cultura occidental. Es va arremangar les mànigues i es va posar a treballar tan bon punt li van assignar una primera feina i no va parar ni per mirar els companys que treballaven al seu costat en tota la primera setmana que va ser allà. Només de tant en tant, aixecava el cap i contemplava la mar i els seus canvis de tonalitat en funció de l'hora del dia i, per tant, de la posició del sol.
Però quan el dilluns següent tornava a enfilar el camí cap a l'acròpolis no va poder evitar que un noi jove com ell li donés conversa. De primer, es va mostrar una mica esquerp, Lindos havia de ser alguna cosa per a ell, havia de representar la tranquil.litat que hi buscava i no volia que res ni ningú el traguessin d'aquella unió que estava aconseguint amb el lloc, amb el passat dels antics grecs, amb el mar i amb el recorregut del sol. Però ben mirat, les persones també formen part dels llocs i parlar amb un company no podia fer-li cap mal.
És com si el veiés ara mateix al jove Georgios, ara que és tan lluny del mar i que el sol comença de sortir en una població que no ha estat mai el seu lloc malgrat que hi va tornar després de tot allò. Georgios tenia aleshores uns vint anys, més o menys els mateixos que tenia ell quan va trepitjar l'illa. El seu rostre angulós i colrat pel sol recordava les antigues estàtues de marbre. Cabells arrissats, nas recte i un somriure fàcil destacaven en la seva figura aquell matí en què ja començava a fer calor d'estiu. Van fer junts el camí, un camí que feien tots dos cada dia, però que cap dels dos havia mai compartit. Georgios parlava sense parar i ell va anar canviant els monosíl.labs amb què li responia al començament per paraules més llargues i després ja per frases. Aviat es va adonar que la conversa s'havia anat animant, que ja coneixia mitja vida del seu company de feina i que la llengua grega en els dos mesos i escaig que portava a l'illa havia passat de ser un codi indesxifrable a un motiu més per sentir-s'hi a gust.
Així és com va sorgir l'amistat dels dos nois. Treballaven junts, frec a frec, treien terra i descobrien blocs de marbre que ajudarien els arqueòlegs a reconstruir l'antic temple de la deessa de la saviesa. De tant en tant, vasos de ceràmica i fragments de peces diverses passaven per les seves mans. Patien calor sota el sol que cada vegada escalfava més, menjaven allà mateix, contemplant el mar que canviava de color seguint les passes del sol que l'il.luminava des de diferents angles i parlaven, parlaven molt, i al vespre recollien les eines i gaudien de la posta en el camí que els tornava al poble. Allà s'aturaven a una taverna a menjar souvlaki i a beure cervesa abans de tornar cap a casa a descansar. Georgios li va presentar la seva família i per primera vegada va reconèixer què era formar part d'un grup, sentir-se part d'un tot, es va convertir en un membre més de la casa, era una peça que finalment encaixava en algun lloc i per això pensava que d'allà no se'n mouria.
Ara recorda com va ser en aquell moment que es va adonar que sempre havia estat sol i que sempre més ho va tornar estar des que va deixar l'illa i la família de Georgios per tornar a la seva vila natal. El Lindos que ara li venia a la memòria era el Lindos que s'havia convertit en el seu paradís, perquè ell no podia retornar a la infància per trobar-lo, la infància no havia existit per a ell, només aquella infància desgraciada que recordava a partir del dia que havia complert els deu anys. Aquelles setmanes a Lindos van representar la innocència, la llibertat, la felicitat, en definitiva, perquè amb Georgios va trobar l'amistat, el joc, el riure i no va tenir més problemes que els que li portava la sorra que li entrava a la sandàlia mentre feia camí cap al temple d'Atenea, que cada dia es deixava veure una mica més, escampat en fragments com un puzzle que algun dia deixarà veure el dibuix rere les línies difuminades de les peces que el formen.
S'atura un moment, deixa de moure les cames amunt i avall i el gronxador va perdent velocitat de mica en mica fins que gairebé queda parat del tot, perquè veu tot d'una com es va acabar la pau de Lindos, com aquell paradís va estar a punt de convertir-se en un infern del que va fugir com un covard.
Ja només quedava la tornada, deixar enrere aquella mar infinita, aquella aigua turquesa que l'havia acompanyat durant gairebé mig any, tots aquells qui havien estat un punt de referència durant un temps. Quedava pujar de nou al vell autobús i fer el camí de retorn cap enlloc. I ara l'autobús ja no respirava pau, ara feia molta calor i els grecs anaven molt abrigats i suaven, i el guanyava la son, però no podia dormir perquè ara hi havia soroll, la gent parlava a crits i una dona roncava al seient del davant, i les velles de tots els petits pobles envoltats de tarongerars s'havien amagat a les seves cases i ja no treien el cap rere el mocador negre lligat al coll. Tot havia canviat, ell havia trobat a Lindos el paradís, però també hi havia recordat l'infern i aquest era el que ara l'empenyia cap a un viatge llarg i cansat de tornada al poble que no l'estimava i que fins i tot havia deixat de parlar d'ell.
A Lindos hi
havia descobert l'amistat, i era precisament aquesta amistat, l'amistat que l'havia conduït al paradís, la que el va tornar a l'infern aquell mateix dia que va veure com Giorgios quedava sepultat sota una de les grans columnes de marbre del temple d'Atenea. Aleshores va decidir pujar a l'autobús de tornada.

Havia desafiat Giorgios a posar una peça damunt l'altra d'una de les enormes columnes del temple que havien anat sortint a la llum gràcies al seu esforç de tot l'estiu. L'havia esperonat a fer-ho, li havia dit que no era capaç, que no era prou fort, i el seu amic havia volgut demostrar que podia moure com el més fort dels homes de l'antiguitat un d'aquells voluminosos blocs de pedra que formaven una columna, i fins i tot aixecar-lo per posar-lo damunt d'un altre i alçar cap al cel un dels suports del que havia estat un dels llocs de culte més importants de l'antiguitat. Però Giorgios no havia pogut, no havia aconseguit superar el repte que ell li havia posat, un repte que no tenia sentit, que no significava res, que no servia per validar l'amistat que ja els unia, però un repte que el va esclafar sota una columna de marbre blanc.
Aquest era l'infern que ara revivia amb la distància dels anys des d'aquell gronxador que l'havia retornat a la llibertat però que el tornava de nou a l'infern de la seva vellesa amb el record del seu millor amic mort als peus d'un altre gronxador molts anys enrere quan ell l'havia desafiat a estirar i arronsar les cames per donar-se impuls i arribar amunt i més amunt, tan amunt que quan la cadena que aguantava el petit seient de ferro rovellat no va poder més, va enviar l'amic, el seu millor i únic amic molt lluny d'allà, a un lloc tan llunyà com la misteriosa Rodes, l'illa on el Sol i la Rosa s'havien estimat, i on havia deixat un altre amic, també mort per haver volgut demostrar el que valia per a ell l'amistat.