La meva agulla daurada

Quan tenia catorze anys la meva mare va comprar L'agulla daurada, un llibre de la Montserrat Roig que parlava de Leningrad, del viatge que ella hi havia fet per escriure un reportatge sobre el setge que havia patit la ciutat durant la segona guerra mundial.
No vaig aconseguir passar de la tercera pàgina. No l'entenia, no m'interessava res que no fos una novel.la. No comprenia què podia tenir d'interessant el viatge que havia fet una periodista catalana a una de les ciutats més grises d'Europa.
Per sort, anys després em vaig atrevir amb la literatura de Montserrat Roig, i quan vaig haver acabat El temps de les cireres, L'hora violeta i l'Òpera quotidiana, em vaig veure en cor de tornar a obrir L'agulla daurada. Aquesta vegada no em va costar gens passar de la tercera pàgina, vaig llegir el llibre sense donar-li gaire descans i vaig descobrir una ciutat; una ciutat que havia patit un dels pitjors episodis de la segona guerra mundial. I una ciutat que havia estat la llar i la inspiració de nombrosos escriptors. A partir d'aleshores, Leningrad, que ben aviat va tornar a anomenar-se Sant Petersburg, es va convertir en una mena de mite per a mi. Una d'aquelles ciutats literàries, com l'Alexandria de Durrell i Kavafis, o la Praga de Kafka.
Però el dia que vaig baixar d'un ferri que m'havia portat des de Tallin a Sant Petersburg, aleshores la ciutat es va fer real. Les amples avingudes on cotxes vells i atrotinats passaven rabent mostraven façanes escrostonades i d'un color grisós, la gent semblava apressada i poc comunicativa, i quan la companya del seient del costat de la furgoneta-autobús que ens portava al centre em va assenyalar el Palau d'Hivern, amb prou feines vaig ser conscient que aquell era El Palau d'Hivern, el mateix on havia viscut la família imperial i on havien entrat els bolxevics durant la Revolució.
Hores més tard, encara em semblava que aquella no era la ciutat on jo havia volgut anar. Era tan gran, i hi havia tanta gent, i estava tot tan revellit…
De mica en mica, però, vaig anar entenent la ciutat, l'urbs sorgida de la ment de Pere el Gran, feta a la mida dels tsars, volgudament immensa per mostra-la a tots aquells qui estaven sota el seu regnat. Perquè només així, sentint-se tan petits com em sentia jo des que hi havia arribat, comprendrien que no podien mesurar-se mai amb els seus governants.
El que potser no va preveure Pere I era que la ciutat gran, la ciutat rica, la dels palaus i fortaleses, tindria anys més tard dificultats per conviure amb el pas del temps, amb la història de les persones que hi viurien quan ell fos ja només una estàtua per endur-se de record enquadrada en un munt de fotografies.
Immenses bastides cobreixen ara la majoria d'edificis del centre i les barques per a turistes que naveguen pel Neva, comparteixen les seves aigües amb banyistes petersburguesos que aprofiten els pocs dies d'estiu per torrar la seva pell estirats al peu de les muralles que un dia van ser presó d'homes com Dostoievski, Gorki, Trotski o Bakunin.
Aquell primer contacte amb la realitat del país i la seva gent, aquelles cues llarguíssimes i mal organitzades en una estació de tren, els sons bells però inintel.ligibles de la llengua eslava i la sensació d'analfabetisme que havia tingut en veure tots els cartells escrits en alfabet cirílic, s'anaven esvaint a mesura que passaven els dies. Ja no em semblava que tots els russos feien cara d'espies de la KGB sorgits de la manipulació malèvola de Hollywood en les pel.lícules de la meva infantesa; ja començava a agrair la indiferència cap als turistes que envaíem la ciutat buscant-hi el seu passat tsarista i preguntant-nos què en restava del comunista, i fins i tot intentava justificar la quantitat d'homes beguts que ens sortien a cada pas de tots els racons de la ciutat pensant en aquell clima hinvernal que nosaltres ens estalviaríem en unes latituds més benignes.
I aleshores es va posar a ploure i vam haver de refugiar-nos a les antigues i immenses galeries Gostini Dvor, allà on ja havia arribat la globalització i les nines russes compartien prestatgeries amb les samarretes que portaven els colors i els números dels millors jugadors de futbol del món. Vam travessar un passadís llarg que semblava no tenir fi i que ens anava conduint cap a la sortida escortant-nos amb un sens fi d'articles a preus no tan barats com les guies i la rumorologia viatgera s'entossudeixen a fer-nos creure. I vam sortir al carrer, malgrat que encara plovia i no teníem paraigües. Vam córrer fins a unes arcades que ens van servir de refugi durant una estona, però volíem acabar d'arribar fins a aquell apartament humit i rònec del canal Griboedova que ens recordava tant el pis de la vella assassinada per Raskolnikov a Crim i Càstig de Dostoievski. I ens vam mullar els peus amb els dolls d'aigua que deixaven anar sobre les voreres les canals que baixaven de les teulades. I gairebé estic segura que aquella aigua ens va fer una mica més petersburgueses, perquè ens va conduir pels carrers de la ciutat com si ja els coneguéssim des de feia molt de temps, sense necessitat d'obrir cap mapa ni d'haver-nos de preguntar si seguíem el camí correcte.
I ja no va parar de ploure mentre vam ser a la ciutat. Aquell sol magnífic que ens havia rebut el primer dia va desaparèixer darrere la grisor d'uns núvols que es confonien amb les façanes de la ciutat. Només per un instant em va semblar que maldava per entrar en una d'aquelles magnífiques sales del Palau d'Hivern, que la col.lecció de pintura de Catalina la Gran ha convertit en un dels museus més impressionants del món.
La ciutat, doncs, continuava sent grisa, però començava a sentir-la una mica més propera ara que el vaivé del tren me n'allunyava lentament; tan lentament com havia navegat pel Neva aquell vaixell d'on havia desembarcat només feia 72 hores.