Una nit inoblidable...

Un relat de: Ona al mar

El Manel i jo esperàvem amb il·lusió aquella nit. En arribar, l'exterior del reconegut "El Julli Verd" oferia una sorprenent imatge, amb dos camions de bombers a la porta del restaurant i alguns mossos d'esquadra controlant la gent que s'aplegava al voltant. Quan vam poder entrar, ens explicaren que havia estat un simulacre d'incendi per tal d'acomplir amb la normativa. Ens demanaren disculpes i ens informaren que la beguda seria per compte de la casa, en agraïment per la paciència i col·laboració de tots els presents. La notícia va ser ben acollida per la majoria de clients que, en mig d'un silenci entre expectant i desconfiat, vam anar omplint el gran menjador principal d'exquisida decoració marinera, inspirada en els colors de la Mediterrània.

Després del primer plat, tan deliciós com escàs, arribà el segon. El Manel estava esgotat. Havia estat una dura setmana de feina. Ara estava tranquil, gaudint del sopar. Jo me'l mirava (sempre m'agrada perdre'm en els seus ulls serens quan està només per mi ¡És tan dolç!) i allà perduda en la seva mirada s'encengué el desig d'assaborir-lo com l'escamarlà del meu plat... Punxat a la forquilla me'l vaig acostar a la boca lentament... Els ulls del Manel es van clavar als meus llavis... Jo tastava el crustaci amb la llengua... El Manel no perdia passada... El vaig degustar com si fos un caramel, sense mossegar... La seva boca m'acompanyava... Sucat de nou a la salsa, li vaig oferir al Manel, atansant-li prou als llavis però amb el poc encert de fer-la regalimar per la comissura i tornant-la ràpidament al seu destí amb el meu dit...

De sobte, s'apagaren els llums i entraren un pastís d'aniversari que deixaren tres taules més enllà. L'homenatjat inflà el pit i bufà, però una espurna de l'espelma va saltar al xal de la dona que, espantada per la flama, començà a cridar, saltar i escampar la flama pels seus cabells, vestit i parament amb una velocitat ferotge. El foc seguia creixent amb intensitat furiosa, el fum no permetia veure res i la cridòria confonia als que lluitàvem per sortir d'allà. Segurament van ser uns instants, però semblà que trigàrem una eternitat en arribar al carrer, on hi havia els dos camions de bombers i els mossos d'esquadra miraven de controlar a tots els que formàvem part d'aquella visió dantesca que per segona vegada, però no darrera, farien d'aquella una nit inoblidable...

Comentaris

  • Molt fresquet i ocurrent[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 16-03-2008

    L'has contada amb molt de swing, aquesta història. I aquests dos, que passen de ser espectadors a protagonistes... No desvetlaré res més, excepte una cosa: és divertit.

  • Acabem sent protagonistes[Ofensiu]
    Avet_blau | 16-03-2008 | Valoració: 10

    Com actors d'un teatre de l'absurd,
    o com la vida mateixa,
    amb aquestes escenes irreals,
    però amb pell i carn.

    El dia a dia es torna subrealista
    i nosaltres acabem sent protagonistes
    d'un present estrany,
    enmig d' un circ de despropòsits.

    Avet

  • ja,ja,ja un relat amb molta xispa[Ofensiu]
    Epicuri | 18-11-2007

    Les xispes cridan al foc, ja ho diuen en castellà:
    El hombre es fuego , la mujer estopa, el diablo es fuelle...y sopla.

    petons caramelitzats amb "crema"

l´Autor

Foto de perfil de Ona al mar

Ona al mar

5 Relats

40 Comentaris

7534 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
"He somiat..."

La immensitat de la mar
que em retorna i m'arrabassa
la meva força, el meu alè,
però no el desig d'amar.

Del somni he pogut esbrinar
que una il·lusió no es desbarata,
ni podrà endur-se-la el vent,
si mai deixo de navegar.

Ona_@hotmail.com