Ai... Què n'era de fàcil!!

Hi havia una vegada un home solitari que passava moltes hores llegint. Sempre inquiet, qüestionava tota informació que arribava a les seves mans, buscava més dades, investigava sobre el tema, fins que arribava a tenir una idea prou clara com per poder-la explicar i defensar en una xerrada.

Però el nostre amic es trobava que quan volia enraonar d'aquests nous temes sobre els que havia llegit i après, no tenia amb qui fer-ho. Els seus familiars, amics i coneguts no li seguien les converses i li deien que es complicava massa la vida amb coses que no li servien per fer diners.

Va començar a escriure i a compartir amb el paper allò que l'inquietava, allò que l'emocionava,... Allò que sentia i que ningú més savia. Aquesta intimitat silenciosa va despertar-li un nou sentiment de felicitat, perquè podia ser ell mateix i no li calia cap màscara per expressar-se. Escriure el feia feliç.

Un dia va anar a passejar per la platja, i mentre arribava la inspiració amb el sabor salat de la mar, s'enyorava de no tenir una dona a qui estimar... Una parella que incondicionalment s'estigués al seu costat i s'estimés el seu cor, la persona que era, tal i com era. Les dones, igual que les ones que ara ballaven al seu davant, se li acostaven i se li enretiraven, però mai es quedaven...

- Ai...! - sospirava de tant en tant - On podria trobar-la??...

En acabar la pregunta, el vent va decidir ajudar-lo a esbrinar la resposta i, bufant una mica més fort, va fer que una ona saltés al seu damunt! El suau salpicar de l'aigua a la seva pell, va ser com un dolç despertar al secret que havia estat buscant. I va ser llavors quan va comprendre que la forma de poder quedar-se al costat d'una dona era acariciant-la amb tendresa, acceptant-la tal com era, estimant-la només amb el cor i respectant-la completament, és a dir, sense dirigir-la, lligar-la o afrontar-la, perquè d'aquesta manera només s'aconseguia que, com feien les ones, marxessin per on havien vingut o que l'esclatessin al damunt, deixant-lo tan xop com plantat. Es va alçar i, donant-li les gràcies a la mar i al vent, va exclamar:

- Ai... Què n'era de fàcil!!