Una nit a Sant Aniol de la Llicorella

Ens trobàvem sols al mig d'enlloc. Havíem sortit a recórrer els antics senders romànics i s'havia fet de nit: ens havíem perdut.

Unes gotes gruixudes i fredes ens varen apressar. A la llum vacil·lant d'un llamp, veiérem una silueta que podria ben bé ser les restes del monestir romànic de St. Aniol de la Llicorella, objectiu final del nostre camí.

Un silenci només destorbat per l'impacte de les gotes d'aigua ens acollí. Les arcades mig enderrocades apuntaven al cel, i l'esmorteïda claror de la lluna que, de tant en tant, treia el cap entremig dels núvols apilotats i deformes, encara enfosquia més les tenebres dels absis laterals, única part amb certes garanties d'estabilitat.
Allí ens instal·làrem. Dormir? Quina quimera! El silenci que fins aquell moment ens embolcallava anà prenent vida: el fregament insistent dels èlitres d'un insecte, la fressa esmunyedissa d'un ratolí a la descoberta, l'aleteig esmussat de les rapinyaires nocturnes... Tot s'anava amplificant per moments. Nosaltres érem a l'epicentre d'aquell progressiu terratrèmol de sorolls que ens anava envaint fins al moll de l'os.

De cop i volta, una llum incerta ens alertà. Semblava provenir de la boscúria (algú que ens està cercant? I per què ens cerca?). Vàrem restar quiets, gairebé ni alenàvem, mentre la llum anava oscil·lant i fent-se cada cop més misteriosa. De vegades es fonia, gairebé desapareixia; després tornava.

No era fàcil endevinar-ne l'origen: no tenia aquella fixesa, aquella artificialitat de la llum d'una pila; tampoc semblava una torxa, en cap moment es deixava sentir el petarrelleig de la fusta encesa.

A la fi desaparegué. Respiràrem tranquils (relativament). Com si la llum fos un senyal, desaparegueren també els núvols i la lluna retornà.

El nostre estat d'ànim s'eixamplà. La diferent posició de la lluna il·luminava amb una nova claredat els racons més tenebrosos.

Ens quedàrem corglaçats: cap al fons de les runes, una figura embolicada en una capa estrafolària ens estava vigilant. Immòbil com una estàtua, l'estrany ésser esguardava cap a la nostra direcció i nosaltres, ja absolutament aterrits, no gosàvem bellugar ni una parpella.

La nit va transcórrer lentament, molt lentament. Ni un moment vàrem dormir: el nostre vigilant no va moure un múscul i nosaltres tampoc, tret dels estrictament necessaris per tremolar de por i de fred.

Sortosament, va començar a fer-se de dia. El sol, sense l'obstacle de cap núvol, va inundar de llum tot el nostre entorn.

Vàrem girar la mirada cap al nostre misteriós vigilant: el sol il·luminava un hieràtic rostre de pedra que devia correspondre a Sant Aniol de la Llicorella, patró del vetust monestir esdevingut presó per a tots nosaltres durant aquella llarga i inoblidable nit. Ens hi acostàrem: l'escultura romànica sorprenia pel seu inusual realisme. Qui millor que nosaltres per donar-ne testimoni!

El misteri de la llum va quedar aclarit quan vàrem emprendre de nou el camí: prop del monestir hi havia una bassa d'aigua entollada (pràcticament de llot) que era la responsable dels focs follets que tant ens havien inquietat.

Vàrem dir adéu a Sant Aniol, a la bassa, al monestir. No vàrem dir a reveure.