Una mirada

La vaig conèixer un estiu d'ara farà dos anys, a una platja de Còrsega. Ella caminava pel passeig, vora al mar, el sol ja començava a caure, i el seu perfil quedava remarcat en tons vermellosos. Jo em trobava assegut en un banc, contemplant aquella bellesa de paisatge, el mar i el cel que es confonen a l'horitzó, quan ella es va creuar per davant meu. El seu cos magnífic, el seus cabells daurats voleiant amb el vent, la seva pell fina, els seus ulls blaus carregats de sentiment, em van atraure de seguida. Les nostres mirades van xocar l'una amb l'altre, va ser amor a primera vista, un amor correspost, un amor de pel·lícula.
Durant aquells dies d'estiu ens vam anar coneixent més a fons i junts descobrirem un munt de sensacions noves, un munt de mirades noves. Ella era d'un altre país i poc parlava la meva llengua, per això les mirades eren imprescindibles per transmetre'ns el nostre amor.
Però res és per sempre, l'estiu s'acabava i cadascú havia de tornar al seu país. L'últim dia la vaig anar a veure a l'hotel, em va obrir la porta i em vaig trobar davant d'uns ulls blaus, plorosos. El meu cor se'm va trencar amb mil bocins, no havia suportat observar aquella mirada tant trista, aquella mirada tant desolada, una mirada perduda a l'infinit sense saber on va ni on para. I tot es va acabar.

Ara que fa dos anys que no la veig és aquesta la imatge que m'ha quedat d'ella. Maleït el moment que li vaig dirigir la mirada aquell últim dia de la nostra relació. El record del seu rostre fi, dels seus ulls blaus carregats de sentiment van volar per l'aire fins a perdre's en el fons del mar.
Serà impossible tornar a trobar-me al costat d'una mirada com aquella, no existeix hom que tingui res semblant, per això renego al pensar que l'he perdut per sempre.