Una incòmoda malastrugança

Travesso la porta i una calor asfixiant em gira la cara d’un clatellot.
La sensació d’hostilitat augmenta a mesura que avanço. Em sento vulnerable davant de totes aquestes persones que amb uns trets tan endurits executen les seves feines a peu de carrer.
El més curiós, és que tothom actua amb indiferència davant la meva presència, com si fos un esperit fent camí amb un pas lent i pesat. Simplement, es neguen a dirigir-me un miserable cop d’ull.
Fins i tot els nens, que són els que acostumen a reaccionar quan apareix un exòtic desconegut, sigui amb un somriure o una salutació, tampoc s’immuten. Continuen carregant bosses plenes de runa; acomodats a terra, quiets, al costat de les seves mares; o jugant amb fustes perquè no tenen pales de criquet. Tot com si jo no existís. 

Aquesta realitat intimidadora em porta a asseure en l’esglaó d’una casa per amagar-me darrere de les pàgines del meu llibre. Necessito desaparèixer. Necessito que aquest món tan difícil d’assimilar quedi esborrat. Necessito aïllar-me de tot el que m’envolta.  
Després d’estar una estona llegint, un corb seguit d’un altre, i d’un altre, es congreguen al meu voltant. 
Primer ni m’immuto, acostumat als coloms negres de la Plaça Catalunya. Tanmateix, quan ja hi ha més d’una desena enganxats a mi grallant amb una naturalitat desacomplexada, em salten les alarmes.
“Però, què passa aquí?”, em pregunto. “I si estic mort i per això no em perceben?”

Quan estic a punt de picar de mans per comprovar si s’espanten, els ulls pertorbadors d’un corb m’interrompen. 
Mai un esguard tan fix m’havia alleugerit d’aquesta manera. “M’ha vist!” “M’està guaitant!” “Estic viu!”
Les seves pupil·les, però, presenten una espurna especial, com si s’estigués intentant comunicar-se amb mi. Com si m’advertís d’alguna cosa. 
Potser el que vol aquest amigable ocell és avisar-me que és millor que surti cames-ajudeu-me d’aquest país. Evitar que alguna cosa cruel i inesperada pugui succeir-me en qualsevol moment.