QUAN VAIG CONÈIXER A RAVANA

El que se’m fa més difícil a l’Índia és mirar a les dones a la cara, connectar visualment amb elles perquè el meu esguard sempre es desvia cap a terra. En direcció als seus peus. 

En l’hinduisme, els peus es consideren una part sagrada del cos així que totes les dones els tenen impecables, suaus i hidratats com si se’ls banyessin amb llet fresca de vaca cada nit. 
I no només això, el que més sorprèn són els ornaments que empren per embellir-los: polseres platejades en els turmells que les estilitza com si portessin tacons, anells als dits del mig del peu que determinen que estan casades i, ja en casos més puntuals, pots arribar a creuar-te amb uns peus amb la planta i la vora pintada de color vermell intens, com si haguessin caminat per una catifa d’espines.

Tanmateix, el gran xoc me’l vaig emportar un dia que viatjava en tren i se’m va asseure al davant una senyora vestida amb un sari groc. Aquest cop va ser ella qui va provocar que la meva atenció es dirigís als seus peus: els va pujar, de manera desconsiderada, al seient del meu costat. 
Eren uns peus negres sense ungles, la qual cosa produïa un efecte especial, com si a un caramel li haguessin tret el plàstic semitransparent donant-li una brillantor distintiva. Les plantes eren totes en si una butllofa uniforme i endurida, com la sola d’una sabata després de recórrer milers de kilòmetres. I per acabar de fer-ho més atractiu, els dos talons, encara que estaven recolzats en el seient, es podia percebre que tenien unes esquerdes profundes amb la carn morta, pútrida i insensible de color cartó.

Un calfred em va recórrer el cos, de dalt a baix, com si fos una sobrecàrrega. Encara ara no sé si la causa va ser per haver contemplat durant una estona prolongada aquells peus tan castigats o el fet de tenir davant una dona que esdevenia la mateixa reencarnació de Ravana, el rei dels dimonis en l’hinduisme.