Una guerra

S'acostava una guerra i ens havíem de preparar. Ens passàvem el dia entrenant. Aquest cop era una guerra complicada, havíem de lluitar contra una tribu de sis mil homes armats.
El primer dia de primavera vam atacar, jo feia poc que havia estat instruïda en les arts de la lluita i aquesta era la meva primera guerra. La nostra reina ens havia dit que no podíem ferir els homes, ni la més mínima rascada però, com podíem entaular una batalla sense ferir ni un sol home? Quin era el propòsit de la reina?
El pla era combatre amb els homes fins que es cansessin, esquivar tots els cops que ens etzibessin i quan el cansament es reflectís als seus ulls tira'ls-hi la pols màgica per adormir-los; un cop adormits els havíem de lligar i emportar-nos-els cap al poblat.
Els vam capturar tots, però la reina va fer matar els més dèbils. En arribar al poblat va començar la festa de la fertilitat. Cada una de les dones guerreres havíem de triar a un dels guerrers enemics capturats i endur-nos-el cap a la nostra tenda per copular amb ells. Cadascuna de nosaltres trià un home, jo vaig triar-ne un de jove que semblava espantat, arraulit a un racó de la presó. Li vaig parlar fluix a cau d'orella, li vaig dir que estigués tranquil, que no li faria mal. El vaig agafar fort de la mà i me'l vaig endur cap a la meva tenda.
Vam fer l'amor durant tota la nit, era un home especial, fort, valent i alhora tendre i sensible. M'encantaven els seus ulls però no els hi podia mirar, sabia que l'endemà al matí jo mateixa l'hauria de matar amb les meves pròpies mans. Però no volia que allò s'acabés. Era perfecte, mai m'hagués pogut imaginar una cosa així; aquella nit vaig desitjar amb totes les meves forces que el sol no sortís, que aquella nit fos eterna, que continués la felicitat, però els deus no em van escoltar i el sol començà a despuntar per l'orient. Just llavors va sonar la trompeta de guerra. Sabia perfectament què significava: significava que s'havia acabat.
Em vaig vestir i vaig fer vestir també al meu guerrer, el vaig besar per última vegada i me'l vaig endur cap al bosc per allà assassinar-lo fredament.
Vaig desembeinar la meva espasa, i el vaig fer agenollar; ell em mirava fixament, li vaig dir que no em mirés però no em feia cas, em continuava mirant amb una mirada penetrant, una mirada de pena, de compassió, fins i tot, amb un cert punt de ràbia. Sabia que l'havia de matar, les amazones estem entrenades per la disciplina, a complir sense pensar, a deixar de banda els sentiments, a... A tantes coses, sabia que ho havia de fer però hi havia alguna cosa que em subjectava el braç, que m'impedia de blandir l'espasa sobre aquell ésser indefens que em mirava impotent resignat a acceptar la crueltat del seu inevitable destí.
Vaig esclafir en plors, per què no podia? Jo que havia estat entrenada per lluitar, que mai havia fracassat en cap missió del camp d'entrenament i ara... i ara alguna cosa m'impedia de complir una ordre. Podia ser que Amor s'hagués atrevit a llençar una de les seves enverinades fletxes amb el verí més malèfic de tots contra mi?, contra una filla d'Ares?
No ho sé, però fent cas a la meva consciència el vaig deslligar i el vaig obligar a fugir, fent-li jurar que no diria mai res a ningú, fent-li jurar que no m'havia vist plorar.