"Una de indios explicada per un indio"

Com ja sabreu, nosaltres els apatxes no tenim tradició escrita, per això fóra molt aconsellable que abans de seguir amb la lectura d'aquest relat, tinguéssiu a bé llegir el conte titulat: "una de indios" que podeu veure publicat, en la seva edició moderna, a "relats en català" i escrita per un soldat de l'exercit americà que va estar assetjat a la seva fortificació durant molts dies fins que varen decidir donar-se.

-La memòria s'alimenta de detalls crus i us vull parlar del que va passar com si estès passant ara, i ja deu fer gairebé tres anys, potser em confonc amb algun detall però ja em sabreu perdonar.

Feia molta estona que no en sabia res dels homes blancs que estaven a l'interior del fort.
-Apa!(em vaig dir) llençaré una fletxa a l'aire per mor de no fer mal ningú i a veure què passa.
-Guaita! Aquesta amb la punta més roma m'anirà perfecte.
- Fshhhh... Va dir l'arc, amb la seva veu de ventríloc.
No varen passar 40 segons que un galifardeu amb barret de soldat va treure el nas per les defenses de davant i em va dir:
-No veus que ens pots fer mal, capullo?
-Aquí dintre hi ha nens que juguen!!!
Corrents em vaig amagar tan bé com vaig saber. Em va semblar que el gruix d'aquella mata camuflaria el meu plomall de colors cridaners, però es veu que no va ser així.
La refrega aquesta, no va anar a més, acabat el meu torn (plego a les dues, jo) vaig deixar l'assetjament en mans dels meus companys del torn de tarda i cap al tipi a dinar.
La meva companya i jo, al final i, gràcies a una hipoteca bancaria, vàrem fer un cop de cap i el vàrem comprar. Hi ha molt pocs veïns que tinguin el tipi de propietat.
Vaig aparcar el cavall on sempre, mirar la bústia i recollir quatre andròmines que havien deixat els nens en el jardí de davant.
Aiiiii la canalla!, que farem d'ells i que faríem sense ells?
Com ja estaven a l'escoleta, i la senyora que vivia amb mi tenia una reunió amb les companyes del sindicat per convocar la primera diada de la Dona índia treballadora, estava sol i vaig dinar tranquil com un gran cabdill apatxe, encara que en realitat només n'era el president d'honor de la tribu, càrrec que em corresponia per ser fill gran d'en "Núvol de Temperi", un gran guerrer, ara jubilat.
Per dinar tenia frybread de tomàquet i una mica de gall fer que havia quedat del diumenge, m'ho vaig escalfar en el caliu i ja va estar.
Després de recollir la cuina, passar el "Glasex" per la taula i donar una passada de mànega al cavall, vaig decidir fer unes galopades per la praderia, on amb una mica de sort trobaria algun company desvagat de la meva tribu.
Mentre esperava en "Cumulonimbus foll", que segur vindria i, amb qui érem amics des de petits, ja em va semblar de veure aquella columna fumejant allà al lluny. Sabeu com el rastre de pols que deixen els genets i les seves muntures?

(Penso que aquesta columna la fan els cavalls encara que no siguin muntats per
cap genet, però això és un raonament meu i, com a narrador, no voldria influenciar ningú).

Amb el "Cumulonimbus" vàrem estar parlant gairebé una hora de fletxes, cabelleres i coses d'indis masculins, també d'una associació que amb altres companys havíem creat no feia gaire: "Cheyennes els verds", fent temps, mentre s'acostava aquell remolí de pols.
Quan varen arribar i amb motiu de sentir de primera mà la conversa de l'escamot amb la resta de la tropa, ens vàrem acostar sense fer soroll, reptant i xiuxiuejant, com només sabem fer els indis, doncs pensàvem que havien descobert el nostre cau, el campament on tan feliços vivíem des de feia un munt d'anys, però no, era alguna cosa d'uns "Kleenex" que no havien trobat.
Un cop satisfeta la nostra curiositat, vaig dir-li a "Cumulonimbus" per anar a fer unes cerveses a" La Isòbara feliç", l'únic bar i petita botiga de queviures de la zona.
Passats uns dies, abans de les sis del matí, ja era davant de fort dels soldats esperant les novetats i instruccions que ens donaven els del torn anterior. D'ençà que fèiem l'assetjament a la defensa de l'exèrcit americà i en els seus defensors es varen establir tres torns de vigilància, un cada vuit hores.
En passar per davant d'una de les portes laterals, abans d'arribar al "curro", em va cridar l'atenció una veu potent que convocava a la tropa a una assemblea que començaria cap a les deu. Jo em vaig quedar encuriosit pel que es parlaria en aquesta reunió i, vaig pensar que a la meva hora d'esmorzar m'acostaria a xafardeixar.
Així ho vaig fer i, la meva curiositat es va convertir en estupefacció quan, amagat sota del mur de la defensa vaig sentir el que volien fer: Muntar una àrea comercial amb serveis de menjar ràpid i carro-cines entre d'altres que segur anirien afegint.
Vint minuts no em varen donar per més i era tot el temps de què disposava de descans, no està la cosa per fer l'ase i que et facin fora.
Quin neguit!, quins nervis!, no poder avisar en "Cumulonimbus" ni ningú.
En l'esdevenir de les hores i com el meu treball es tractava de vigilar als assetjats, i no ocupava la meva atenció tota, vaig començar a traçar un pla que li pogués dur al cap actual de la tribu a manera d'informe, no es tractava de perdre temps. Volien acabar amb el comerç de proximitat com ja havien fet a altres indrets!
I des de "Cheyennes els verds" no ho permetríem!
En plegar, vaig fer una trucada a "Cumulonimbus" amb el mòbil, unes branquetes petites que portava en un saquet i una manteta de mides molt reduïdes, van fer el fet d'una foguera minúscula des d'on vaig poder enviar un senyal de fum al meu amic i, per descomptat, va estar d'acord en trobar-nos immediatament. Ni dinar ni res avui.
(A veure si me'n recordo de carregar el mòbil que m'estic quedant sense branquetes)

Estava apagant la mini foguera, que ja vaig veure la columna de fum que feia en "Cumulonimbus foll" o el seu cavall, que encara no ho tinc clar.
Espitats, quan vàrem arribar, vam anar a parlar amb el "Mara de totes les turmentes" el nostre cabdill i guia del nostre esperit (que Manitú guardi per molts anys), per donar-li a conèixer les nostres descobertes i la nostra angoixa.
Ens va fer entrar en el seu tipi, descalçant-nos primer per no fer malbé les estores de pell d'ós. Just acabava de dinar i com tenia la Nespresso engegada va dir-nos si volíem cafè a la qual cosa vàrem accedir deixant els formalismes a l'exterior doncs una vegada descalços havíem perdut la dignitat en un cent per cent.
Una colla d'indis Arapajoes jubilats, que surten als matins per caminar (com no hi ha obra pública) es distreuen amb la maledicència de les coses que passen a la planura i ja l'havien alliçonat de què passava i de les converses del comandant amb la tropa. De totes maneres ens va agrair molt els serveis prestats, ens va fer acabar el cafè, i ens va fotre fora doncs volia fer migdiada.
Això si, ens va prometre que l'endemà se citaria amb el comandant dels soldats per abordar aquests temes de la implantació de centres comercials a la plana.
L'endemà na "Boira gebradora" que era la dona del cabdill, volia fer unes galetes de gingebre per oferir als representants de l'exèrcit enemic, va pensar que amb l'estómac buit feia de mal negociar, i al millor també els hi oferiria una mica d'aquell aiguardent d'herbes que li va ensenyar a fer aquell esmolet gallec que venia al campament a esmolar les destrals i els punyals (en el seu país li diuen orujo), però en "Mara de totes les turmentes" li va dir que ja es cuidaria d'oferir alguna cosa, i que en tot cas eren ells els forasters qui havien de dur flors o algun present.
Sigui per una cosa o per l'altre, no es va acordar res entre indis i els americans cada un amb les seves tossuderies no varen fer més que parlar i no escoltar.

Ja ho va dir en "Cumulonimbus foll" si en comptes de sortir a cavalcar per a la praderia sense cap criteri de direcció els hi haguessin preguntat on podien trobar Kleenex, gustosament, els haurien adreçat a" La Isòbara feliç", que els hi està donant servei des de sempre.
Però ja se sap, l'home blanc, això de preguntar adreces...