Una conversa que no sabré oblidar

Avui, quan parlàvem, m'has recordat que d'aquí uns anys tota la nostre vida canviarà, que tu no estaràs aquí i jo no estaré al teu costat, que el moment de gaudir aquests moments és ara, no demà, m'has fet entendre que cada un elegirem un camí, un camí diferent, que no sabem si mai ens dura allà mateix.
Sé que les meves llàgrimes no aguantaran molt més a sortir sense demanar-me permís.
No puc imaginar-me com cada un desapareixerà dins la escuma del mar, com cada un canviarà i d'aquesta illa molts fugiran.
Si, la crua veritat. M'has fet veure quan m'ho has dit, ho tenia present però ho evitava perquè creia que tots seguiríem allà mateix, no m'imagino ser adult, aquells que no senten el que nosaltres sentim, aquells que no ploren davant els seus fills, aquells que hem odiat per no deixar-nos de vigilar.
Estranyaré aquesta conversa que he mantingut amb tu, estimat amic, aquelles, aquesta i totes les que vendran.
No m'imagino la meva vida sense sentir els somriures dels meus amics, no et veig collint les maletes i partint a París, no aconseguesc endevinar com serà el darrer dia que estigui al vostre costat.
Ara puc venir a donar-vos una abraçada o una besada sense tenir cap permís, al cap d'un anys aquestes coses ningú les recordarà, cada un estarà cap ficat amb la seva feina i en un pròxim demà. Ara em limito a observar-vos d'aquest costat per recollir records i obrir-los en temps de soledat.
Passejades pel parc, on, en més d'una ocasió, algú s'ha declarat, al cap d'un anys es podran comptar quantes llunes han passat des de que no hi hem tornat. Se que el meu cor és jove i que ho aguantarà, però també sé que el record es fort quan no el vols esborrar.
Podria destacar les virtuts i els defectes de cada un, podria recordar-vos les vegades que hem ballat sobre aquells núvols d'allà dalt, però no em vull desanimar perquè encara us tinc al meu costat.




He descobert l'amistat, l'amor, l'enyorança, la primera besada i la majoria de coses que s'esbrinen en la nostra edat, he plorat entre els braços que m'han protegit de problemes que he conseguit sortir gràcies a tu, amic meu, m'heu vist caure a terra
I negar-me a tornar-me aixecar, m'heu estès la ma i amb paciència m'heu aixecat.
I tu, amic meu, com vols que afronti que ens haurem de separar
Si sóc com una nena de dos anys?...

Per això t'escric aquest poema estimat amic, a tu i a tots , els que sense caps motius m'heu ensenyat a ser feliç..........

No sé com guardar,
Tots els moments que he passat al vostre costat.

No sé com exprimir,
Els moments que em queden abans de partir.

No sé com esborrar,
Les meves llàgrimes que lentament estan regalimant.

No em puc deixar d'imaginar,
Com serà la meva vida sinó estic al vostre costat.

No sé si aconseguiré,
Partir i seguir amb el meu destí.

No sé com he desaprofitat,
Somriures que un dia em faltaran.

No sé si cada vegada que us vegi,
Us abraçaré amb ganes de no tornar-vos amollar.

No us puc dir adéu,
Fins que arribi el moment.

No sé qui partirà i qui es quedarà,
Tan sols sé, que aquelles ànimes innocents no tornaran amb el pas del temps.