Una ciutat d'hivern

Una ciutat d'hivern,
al vespre.

Cau la pluja
i en cada gota s'escorre el temps,
en les onades d'aire furient,
en les llampades de les llums
al capvespre.

Vaig en el cotxe
amb tu
i sé que la meva història es desgrana
en aquests moments que se'n van,
passant per sobre nostre,
tu al meu costat.

Sé que és el darrer temps.

Et veig amb tots els ressons arraïmats
que tinc de tu
i sento com corre el passat fugisser.
Sé que ja no et tindré amb mi
passats uns breus moments,
i deixo escolar aquest temps intens
a través de les gotes que cauen,
del trepig de les rodes a l'asfalt,
mentre la teva roba traspua la fragància
del teu caliu enyorat.

Aquest temps queda en mi
sencer i intemporal
com el somni d'una inquietud,
com el batec d'una frisança
per no haver aprofundit en el seu gust,
per no haver-ne respirat totes les flaires,
per no haver arribat al seu centre profund.

Com un mite que m'embolcalla.

En el vespre intacte
de batecs i remors,
on fluïa un aire
que per separat
se'ns enduia a tots dos,
he abraçat el teu cos clar i daurat,
tendre com una esperança.

Una promesa de matins estrenats,
de llargues nits esteses al vaivé del teu encís
és tot el temps que m'emporto de tu.

I un diumenge
en què va girar tot el sol,
vibrant de tremolor i festa,
que guardaré amb el teu nom.

M'enduc en mi també
un núvol de petons,
d'ofrenes i desitjos
nascuts al teu recer i que,
com totes les músiques
que hem escoltat junts,
voldrien aterrar al teu cos.

Com un mite que m'embolcalla
una ciutat d'hivern
amb tu al cor
intacta.