Una ànima, un poeta.

Era un poeta, u d'eixos que viu amb el cor a la mà, amb l'angoixa guaitant pel cantó de la gola. Me'l vaig creuar una vesprada de sol plumbós d'acaballes d'estiu, a una cèntrica avinguda, caminant entre la multitud com una bona abella obrera. Res no hi era destacable, ulls i cabells negres, barba d'una setmana que jugava a ser de tres dies. D'espatlles carregades. Mirada al terra (on si no?). Sí. Semblava una abella més, un qualsevol de qualssevol, no feia planta de poeta. Res de cabells llargs, ni cigarret rere cigarret de tabac mal embolicat. Ni boines ni almoines. Sols un xicot, com qulasevol altre.


No era capaç d'imaginar-me'l segut a una desbastada butaca de cuir marró desgastat, eixe que es fa color carabassa baix les anques i s'esquartera de mirar-lo. Bevent absenta i parlant amb altres bohemis sobre en Godard, el Maig del 68 o la Unió Soviètica.


La roba tampoc li feia justícia, vestia samarretes llises i texans, sabatilles modernes i, de tant en tant, s'arriscava amb camises triades, tot s'ha de dir, amb molt de gust; a les quals despassava (qui sap si de manera conscient) el primer botó, deixant entreveure un pit vellós i ben format.


Gaudia d'escoltar als altres, utilitzava el silenci com un arma, la ment ràpida, processava la informació, l'analitzava i li donava forma. Oh sí, n'estic segura, eixe xicot mai deixava de pensar. Pensava, sempre pensava, el seu cervell no agafava vacances i les vagues les feia a la japonesa.


Prompte vaig comprendre que la seua ment turmentada era només la manifestació d'un fet evident i contundent alhora. El poeta mancava de pròpia ànima. Vaig trigar en adonar-me'n, tot i que ja ho sospitava. Calgué la lectura d'un sol del seus poemes, trist i ple de foscor que no espera el trenc d'alba. Calgué acompanyar-lo tan sols una de les seues mil nits en vetlla.


Em va captivar, com la mirada d'un nen orfe captiva al soldat enmig d'una estúpida guerra. Per fora abella obrera, per dins un oceà de buidor inabastable. Què havia de fer jo? Pobra de mi, que sóc tot goig i alegria. Que no conec més causa que la noble causa d'estimar incondicionalment, que no conec més via que l'algaravia ni més sentiment que la felicitat plena, què havia de fer jo?


Vaig passar amb ell una nit, i altra i altra, i a poc a poc, de mica en mica, vers a vers, m'enamorà de caliu tendre, de carícia en carícia em va fer seua, a poc a poc, de mica en mica, vers a vers. Què havia de fer jo? Davant tant de sentiment contingut, davant tanta il·lusió reprimida. Torcava les perles de suor del seu front mentre ell envaïa amb els dits la màquina d'escriure com llances que es clavaren esgarrant la pell de les animàlies.


De sobte ja no era un xicot qualsevol, era el meu xicot qualsevol, i no hi havia com ell cap altre. Com el iceberg, amagava sota la superfície el noranta per cent del seu potencial, i jo anava descobrint-lo i meravellant-me, i volia més amb cada nou descobriment, amb cada nou misteri.


Vaig aprendre a llegir els seus gestos, més enllà de la timidesa dels seus ulls, de les paraules atabalades que relliscaven per una boca insegura en moments de nerviosisme. Vaig veure el idealisme d'ésser creatiu que amagava rere una aparença normal, al pou del seu cor. I hi vaig pouar, oh i tant que sí! És clar que sí. I l'aigua que treia era dolça i el regust a la boca, amarg. I la set m'amerava i m'empentava a beure dels seus llavis què, gustosos, es desfeien en besos apassionats capaços d'encendre focs als cims nevats de les muntanyes.


Ell va anar omplint-se. Omplint-se de mi, de la meua llum, de la meua pell, del meu caliu. Jo el vestia amb il·lusions, el perfumava amb empenta, l'encoratjava a cau d'orella. Què havia de fer jo? Estimar-lo, romandre amb ell. Fins que vam ser u. Vaig prendre la decisió de quedar-m'hi, per sempre més, des d'aquell instant fins l'últim.


I encara avui hi ha qui em pregunta per què. Com una ànima, un ser eteri i absolut, que és feliç per constitució natural i no sap ser d'altra manera, va acceptar omplir el cos buit d'una ment turmentada, l'escorça d'una abella obrera, d'un xicot qualsevol que passeja ulls colgats al terra, per una cèntrica avinguda una vesprada estival de sol plumbós. Però ells no ho entenen, de res valdria explicar-ho, el meu estimat poeta ara té ànima, em té a mi, ens tenim l'u a l'altre. Així doncs, quan em pregunten, com única resposta els dic: I què havia de fer jo?