Breu història d'un queixal

Certament és molt dur arribar l'últim a un grup ja consolidat. Quan el queixal en qüestió va guaitar esgarrant i fent-se pas entre la geniva, va descobrir que en aquella boca ja estava tot el peix venut. Dents de llet feia anys que no en quedava cap i ara eren uns queixals grogrosos els qui es repartien l'espai bucal. De poc li va servir maleïr la seua desgràcia, ell havia arribat l'últim i es trobava en última posició. Era el que els altres queixals anomenaven un "queixal de l'enteniment". El queixalet ja sabia el que això suposava. Ser un queixal de l'enteniment és com ser un pària a l'Índia, els comentaris despectius, les burles i els menyspreus corrien per les fileres de punta a punta, i ell que intentava fer com que no escoltava, no podia evitar plorar per les nits, quan els demés dormien.


Tot queixal té una parella, un veí inseparable, amb el que fa miqueta el menjar i amb el que s'encaixa per a dormir. Però el nostre queixalet no tenia eixe gust. Al seu veí, al seu "germanet d'avall", com ell li deia se l'havien tret de sobre en una mala vesprada. Ara ell, es sentia més sol encara, era com un concursant de Fama ¡a bailar! sense parella, és a dir, un zero a l'esquerra.


Va ser per tot açò qe començà a distanciar-se de la resta, intentava fugir cap amunt. Sense el seu germanet no trobava referència, no encaixava i buscava desesperadament la manera d'eixir d'eixe infern de boca. A poc a poc en el seu lent però constant viatge cap a no sé sap, l'espai interdental amb el queixal contigu era més pronunciat. Conforme s'allunyava, la seua funció dental era més reduïda i les restes acumulades després de cada menjar entre ell i l'altre queixal més abundants. Un bon dia va passar allò ineviable, la geniva va dir prou, es va emprenyar i roja com una tomaca va decidir unflar-se i llençar sang en senyal de protesta. La situació era insostenible per al queixalet, ara sí tenia tots en contra dins d'aquella humida cavitat, de fet, s'estranyava que la llengua no haguera combregat ja a totes les dents per nominar-lo per a abandonar la casa.


Huí és dia 28, el queixalet no ho sap, però només li queden 44hores de vida bucal. En un tres i no-res, com ja va passar amb el seu germanet, una agulla afilada i unes fredes tenalles d'odontòleg l'arrancaran de la llar per a no tornar mai més.


Em pregunte que en pensaria ell si ho sabera, s'alegraria? o més bé seria l'última i gran mala notícia de la seua curta i desgraciada vida? Néixer, patir i acabar en el poal del fem en companyia d'un clínex brut de sang i uns guants de làtex, de segur que el queixal quan hi era dormint, abans d'irrompre en aquella boca, imaginava una altra vida per a ell, una millor.


Tal vegada, quan, amb la boca dormida i anestesiada veja al dentista botxí amb el meu queixalet entre les mans li diga que el rente i me'l done, mereix una mort digna ja que no va poder viure amb dignitat. En qualsevol cas, ell no ho sap, però per a mi, deixarà un gran buit.