una amiga d'institut

Una amiga del institut (per ella)

-Laura, vaig al lavabo, ara vinc de seguida - vaig dir-li. Tanta aigua m'havia fet venir ganes d'anar al lavabo.
-T'espero aquí?- em va dir indecisa i amb poques ganes d'acompanyar-me, se li notava a la cara, aquells nois, tres tovalloles més endavant, feia estona que la miraven, i això li agradava.
-Sí, sí. No et molestis. Crec que per aquí a prop n'hi ha un d'aquells portàtils. Ara vinc.

Vaig començar a desplaçar-me per la sorra, tenia ganes de marxar d'allà. Com podia llançar-se aquelles mirades amb aquells nois? Però si només feia dos dies que ho havia deixat amb l'Oriol. Jo no era així, no m'assemblava gens en aquest aspecte a ella.
Vaig veure'l de lluny. No al lavabo no, al Gerard. O si més no, si assemblava bastant. Em vaig intentar amagar, però era massa tard, m'havia reconegut i m'estava observant. No vaig tenir més remei que acostar-m'hi.
Però no estava sol, al costat de la seva tovallola hi havia una noia rossa d'aquelles que el que més els hi preocupa a la vida és si el seu serrell està en la postura correcte o no.

- Hola Anna.- va dir-me molt fluixet, segurament esperant la meva resposta.
- Hola Gerard - vaig contestar-te, si una mica seca, és veritat. Però m'havia sobtat veure't a la platja amb aquell ésser.
- No em presentes, Gerard?- va dir la criatura de cabells de color poll d'ànec.
- Ai! Sí, sí! Anna la Cris, Cris aquesta és l'Anna.
Ella em va dir una mica bastant per sobre l'espatlla, com si li fes vergonya parla amb mi en públic, això, per suposat, no va millorar gaire a que em caigués més bé.
- Ai, hola. No t'havia vist es que estava prenen el sol quan has arribat.
Ai, la molt pècora! Ara resultava que li tapava el sol.
El Gerard va intentar dissuadir la situació amb unes paraules:
- Has vingut sola a la platja, Anna?
- Sí, vull dir no. He vingut amb la Laura - vaig corregir de forma ràpida. En aquell moment vaig odiar a mort a la rossa, perquè amb certa manera m'havia pres de les mans al meu Gerard.
Amb ganes de fugir, em vaig adonar de que encara no havia arribat al meu destí i vaig mostrar pressa, no aguantava més aquella situació:
- Me'n he d'anar. Ja ens veurem. Encantada d'haver-te conegut, maca.
Vaig dir-li maca amb una certa falsedat, crec que es va notar.
-Adéu Anna - va semblar decebut amb aquelles paraules. Però jo que hi podia fer? Pel que semblava, semblava que ja havia triat i jo m'havia de conformar amb la seva decisió i no fer de nena petita reclamant el que és seu a puntades de peu i estirades de cabell. Que això no vol dir, que no ho hagués pensat.
I vaig fugir caminant lentament.
I vaig sentir de lluny:
-Qui era aquesta?
- Una amiga del institut.
Aquelles paraules van ser el que em va fer més mal de tot el que m'havies fet patir. Per tu només era això, oi? Una amiga del institut.


Una amiga del institut (per ell)

- Cris, no et pots posar la crema solar tu soleta?- vaig dir-li amb un to una mica brusc.
-Ai, com et poses Gerard, no n'hi per tant eh!
Si que n'hi havia. Portava una hora aguantant aquella que més que una amiga semblava una vella que tot el dia s'està queixant. Que si el sol no està en la posició correcte perquè la seva delicada pell es posi morena, que si depèn de quina crema, li pot danyar el cutis, que si no tinc alguna cosa per utilitzar-la de coixí perquè la sorra està molt dura...

I de cop, l'Anna, la noia que no era de silicona. Vaig mirar-me-la, no sabia si ella em voldria veure després de tot el que li havia fet passar. Però es va acostar a nosaltres.
- Hola Anna. - no havia canviat gaire, estava realment maca.
- Hola Gerard - va contestar com si s'estigués defensant d'algun perill.
- No em presentes, Gerard?- va dir la Cris amb un to no gaire amable, ho he de reconèixer.
Jo fen-me el despistat vaig deixar anar - Ai! Sí, sí! Anna la Cris, Cris aquesta és l'Anna.
- Ai, hola. No t'havia vist es que estava prenen el sol quan has arribat.
La Cris era bastant descarada, més del normal. I per intentar evitar el desastre vaig dir-li a l'Anna:
- Has vingut sola a la platja, Anna?- m'interessava saber si m'havia reemplaçat aviat, jo ho havia volgut mig fer, però no ho havia aconseguit, era evident.
- Sí, vull dir no. He vingut amb la Laura - al primer moment em vaig espantar, però després vaig adonar-me que encara la considerava meva, malgrat tot el que li havia fet passar.
Les mirades que em tirava l'Anna eren misterioses, no sabia exactament el que pensava però aviat ho vaig descobrir.
- Me'n he d'anar. Ja ens veurem. Encantada d'haver-te conegut, maca. - va començar a córrer, crec q no va sentir ni el meu: "Adéu Anna".
La Cris va deixar anar d'una forma desagradable : "Qui era aquesta?"
- Una amiga del institut- vaig respondre-li perquè em deixes amb pau d'una vegada. Que no se'n adonava? Era falsa i aquest pas ja s'havia carregat totes les amigues que tenia. Tenia unes ganes que tornés a Salamanca amb els porquets i les cabres. Quina cosina!