Un secret

Mentre la Penya Talaia engolia el sol amb parsimònia, la vall s'anava esfumant gairebé de manera imperceptible. Els ocells trencaven el silenci de la vesprada i la nouvinguda frescor apaivagava la calda soferta durant el dia. Era perfecte, l'escenari idoni per llegir, per fer una passejada al jardí, o simplement per no fer res. Malgrat tot, un detall aparentment banal malmetia tanta perfecció: un insignificant article, un fastigós, maleït i insignificant article.
Assegut davant l'ordinador, quiet, mirant fixament la pantalla com un babau, encara confiava en una letàrgica inspiració que no donava senyals de vida. Després d'algunes setmanes cercant una bona raó per no escriure l'article, ara sols disposava de dues hores fins que la impremta tancara l'edició. Era un absolut desgavell. Al cap i a la fi, només es tractava d'una senzilla aportació al llibre commemoratiu del vint-i-cinqué aniversari del meu col·legi, però era incapaç de fer camí entre la foscor dels records d'infantesa. Havia de juntar unes quantes anècdotes escolars amb certa gràcia i posar els dits a martellejar rítmicament el teclat, però no se m'ocorria absolutament res.
Una lleugera llacuna mental, una més, va transportar la mirada fora de l'estudi, cap a un punt indeterminat de l'horitzó, molt més enllà del tros de jardí emmarcat pel finestral, obert de bat a bat. Vaig iniciar un seguit d'accions reflexes, tocant-me l'orella dreta, després l'esquerra, les celles, el bescoll i, finalment, col·locant els colzes sobre la taula i fent-me, amb les mans, un massatge per la cara, modelant i deformant sensualment les faccions, gaudint d'una sensació relaxant molt plaentera. En tornar d'aquesta passejada virtual, amb èxtasi sensorial inclòs, vaig fer un zoom fins que la mirada es va posicionar de nou sobre la insolent pantalla buida.
Necessitava fumar. Vaig encetar el segon paquet del dia d'una forma mecànica, quasi ritual, polida per molts anys de vici. La incipient ansietat va desaparéixer després de donar a la cigarreta una lenta, llarga i profunda xuclada. De cop i volta, amb el baf de la nicotina, m'envaí una plàcida sensació de benestar en què els límits entre realitat i ficció van començar a esvanir-se.
Una inoportuna ressecor de gola em va fer aixecar de la cadira i anar cap a la cuina a per un got d'aigua. No hi vaig arribar. Enmig del passadís, un núvol vaporós, grisenc i amb una certa flaire a timó, em barrava, altivament, el pas. Tan gran com una pilota i enlairat a l'alçada del meu cap, es movia amunt i avall, amb una delicada i quasi imperceptible oscil·lació.
- Sóc la teua memòria volàtil -digué una veu cavernosa que em resultava estranyament familiar- i he vingut perquè et retrobes amb retalls del teu passat. Sóc, per il·lustrar-ho d'alguna manera, el calaix ocult de la teua memòria, on s'emmagatzema tot allò que, en transcórrer el temps, va perdent nitidesa, s'oblida i mai més se'n torna a saber.
No havia begut gens d'alcohol, i no solia prendre estimulants. Una anàlisi ràpida de la situació em donava tres possibles explicacions: una, em trobava immers en un somni bastant original, dos, estava embogint, o tres, allò era real i davant de mi hi havia un nuvolet parlant. Per confirmar la primera de les possibilitats, em vaig pegar una forta bufetada. Amb la cara adolorida, i després de sobreposar-me d'un fugisser atordiment, vaig disminuir en una la quantitat d'explicacions disponibles.
Llavors, el nuvolet va tornar a parlar.
- Sense bestieses -digué. No estàs boig i tampoc estàs somiant. Resulta increïble, ho sé, però açò és completament real. Puc ajudar-te a recordar, vívidament, esdeveniments del passat. Així podràs resoldre el problema del teu article. És una situació no gaire habitual, que només faig servir en casos desesperats i sota circumstàncies molt especials. Però no deixa d'ésser un joc. Això sí, un joc diferent, en el que tu i jo guanyem i perdem alhora. Jo t'oferisc records, però el preu que has de pagar és el silenci. Aquest és el teu paper en el joc: no contaràs mai a ningú, i no és cap ximplesa, que m'has vist, perquè si ho fas, la teua traïció et conduirà a la desmemòria més absoluta.
I ara..., bé, sembla... sembla que he oblidat el que volia dir.