L'executiu

L'inici de la meua reeixida vida laboral va tenir lloc a les darreries de 2003. Un brillant expedient com a llicenciat en Antropologia, un màster en klingon (el llenguatge d'Star Trek), un curs de dicció, dos cursos sobre tècniques de comunicació social i un altre de parapent, havien fet de mi el candidat menys idoni per al lloc de treball en joc. Però els designis del destí són inescrutables, i una errada administrativa em va convertir, sense cap tipus d'experiència, en el cap del Departament d'Anàlisi i Disseny Cromàtic de GRRAFITARRT, la multinacional alemanya dels graffitis.

Només prendre possessió del càrrec vaig ser conscient que era carn de canó, i que la meua estada a GRRAFITARRT tenia data de caducitat: el dia de la primera ficada de pota. A l'empresa, ningú no donava un gallet per un nouvingut que havia accedit al càrrec de rebot (un lapsus calami del Departament de Personal havia comunicat erròniament la data de l'entrevista a la resta dels candidats). Havia de guanyar-me la confiança de tothom, per tant, em vaig haver d'arriscar a prendre decisions dràstiques, alhora que efectives. Reduint progressivament les varietats colorístiques dels nostres graffitis i amb uns dissenys gràfics més impactants, aconseguírem una significativa disminució dels costos i un augment considerable de les comandes. A contracorrent, i en només uns mesos, vaig convertir-me en l'executiu novell més valorat a l'empresa.

L'austeritat cromàtica i els colpidors dissenys de les nostres creacions van provocar, sorprenentment, un extraordinari sotrac al mercat mundial dels graffitis. El sector es va rendir a les meues iniciatives, imposant-se com una moda revolucionària i innovadora. El prestigi i la fama de GRRAFITARRT creixia de manera exponencialment inversa al nombre de colors emprats pel departament que jo dirigia amb mà ferma. Després d'haver anat reduint la paleta de colors, en l'actualitat només fem servir l'espectre sencer de grisos que va del blanc al negre.

La meua meteòrica ascensió m'ha col·locat al capdavant dels joves executius més valorats del mercat, i em trobe al punt de mira de moltes empreses importants, com MONIMONI, un dels cinc grans bancs que controlen l'economia mundial. MONIMONI m'ha oferit el lloc de Director General d'Operacions Internacionals. Quasi any i mig després de la meua primera, i única, entrevista de treball, em trobe al llindar de convertir-me en un dels executius millor pagats del món. Això sí, el meu fitxatge està condicionat pel sopar que Sir John Nauwhat, president i cofundador del banc, celebra protocolàriament per entrevistar i donar personalment el seu vist-i-plau als candidats a llocs de gran responsabilitat en el seu banc.

Falten dues hores per al sopar, sóc a casa, i encara m'he de vestir amb trage marró fosc amb fines ratlles verticals de color ocre pàl·lid, camisa groc pallenc, corbata celeste amb quadres blanc-i-verds, sabates marró vermellós i calcetins blau marí amb puntades de color crema. Aquesta singular indumentària, imposada per Sir John Nauwhat als seus directius (i candidats a directius), forma part d'un estricte i estrafolari protocol, l'origen del qual es perd en les albors dels temps.

He d'admetre que és molt temptador, i que potser siga l'oportunitat de ma vida, però he decidit deixar-la passar. A GRRAFITARRT he aconseguit prestigi i tinc un magnífic futur laboral per davant. No m'agrada tant de protocol ni tant de rebombori, i el que és més important, no m'agrada l'obligació de vestir amb tanta diversitat cromàtica, seria una desmesurada tortura per a un daltònic perdut com jo.