Un racó per l'esperança Capítol XI En direcció al mar.

CAPÍTOL XI: EN DIRECCIÓ AL MAR

No ens havíem dit res des de que vam estar a l'Oficina de Correus, ara anàvem seguint la gran avinguda veient la immensitat de tipus de gent, de cases de totes menes, els animals, les bicicletes i encara que en Raypur estava esquivant igual que abans els obstacles que trobava, la sensació que ara tenia era diferent, com si estigués filmant un reportatge, com si tot ho veiés en un segon plànol. Havien mort dues persones més per defensar els documents, ells no eren conscients en el moment de morir de perquè morien, però havien ajudat a saber la veritat sobre un poble. Ara tan sols esperava que l'editor sigues prou valent per posar-ho en coneixement del món.
No vam tardar gaire en arribar al final de l'avinguda i poc desprès a les afores de la ciutat a on vaig poder veure un rètol que deia "A la frontera 3 Milles", va ser llavors quan vam parar en un raval de cases a on hi havia una mena de bar.
En Raypur va baixar, em va dir que el seguis, i vam entrar. Em va fer anar fins el final de la sala que estava plena de tot tipus de individus fins arribar a una taula buida. Va ser llavors quan es va seure i va fer una senyal al que portava el local perquè hi anés.
Semblava una mica neguitós, però es va deixar a anar a la cadira i em va parlar: "Joan ens ha anat de ven poc, dono gràcies als déus per la idea de canviar-nos les robes, sinó aleshores estaríem morts".
L'encarregat del bar va arribar i en Raypur li va demanar té i alguna cosa més que no vaig entendre.
No li podia pas negar que gràcies a ell tot havia sortit bé, a mi m'haurien enxampat a la primera de canvi, però li vaig dir que havíem d'estar contents, tot havia sortit tal com havia previst, tan sols esperava que a la frontera no tinguéssim cap entrebanc. Em va dir que no ho creia, els documents d'identitat que portàvem eren perfectes, ell creia que hi hauria més vigilància d'entrada a L'Índia i també segurament en el port de Chattagam, però si arribàvem a la ciutat tot estava previst perquè no hi hagués cap problema.
Uns minuts desprès es va presentar el cambrer amb una tetera de coure fumejant, dos gots de vidre i una bandeja plena de una mena de pans àzims farcits plans com una truita de la mida d'un plat, . No deies que tenies l'estómac buit, doncs deixa que s'ompli ja que fins que travessem la frontera no menjarem res més. Li vaig dir que la frontera estava a tres milles, que tenia gana però no tanta. Llavors va ser quan en Raypur em va explicar les seves intencions.
Si intentàvem travessar per aquella frontera, podia ser que tinguéssim més problemes donat que quedava a uns cinquanta quilòmetres de Dacca i la tindrien més vigilada. Ell creia que el millor era seguir per dins a l'Índia fins el més a prop possible de Chattagam, doncs faltaven uns dos-cents quilòmetres encara per arribar-hi i viatjant per dins L'Índia teníem menys possibilitats de trobar-nos amb alguna sorpresa. Al arribar a la frontera d'una mica més al Sud per un poblet que es deia Ramgarh tan sols ens quedarien vuitanta quilòmetres i podríem anar per la carretera principal a on ens confondríem en mig de tanta gent. Li vaig dir que em semblava bé, no podia dir res més, ell sabia molt millor el que havíem de fer. Però l'olor de pa acabat de fer i el té eren una temptació massa forta per tenir-los allí el davant i no poder menjar, pel que li vaig dir, tot agafant un dels pans, que ho sentia molt però que ja n'acabaríem de parlar desprès. Ell va somriure i va posar el té.
Al acabar em sentia com nou, ja havia passat moltes vegades per la penúria de no menjar quan era l'hora, ni el dia, però no sé perquè, totes aquelles experiències m'havien donat una gana de mil dimonis. En Raypur m'havia estat mirant tot incrèdul de el molt que estava menjant, tot somrient amb els ulls molt oberts. Aquells pans àzims estaven molt bons, portaven una farcit dolç com de mel que amb el té sense sucre feien una mescla estranya però molt bona al paladar. Tal com em va dir un cambrer d'Almeria una vegada al acabar de dinar , "¿Qué ya estàis echaditos pa trás? " i així va ser, vaig repenjar tota l'esquena a la cadira i amb un sospir vaig mirar al Raypur que va fer una sonora riallada.
Una estona desprès ens posàvem en marxa, el camí seria llarg ja que no creia que aquella moto pogués aguantar cent vint quilòmetres per aquelles carreteres. Potser amb una moto normal i una carretera normal hauríem tardat més d'una hora, però estava segur que en les condicions de la carretera i de la moto tardaríem de dues a tres hores ven bones a arribar a la frontera.
Quan portàvem mig hora de camí, entre sorts, fang, i altres minúcies, el meu cul semblava un flam, les tripes del seient havien deixat pas a unes molles que se'm clavaven i em feien anar movent el cul d'una banda a l'altre amb els renecs d'en Raypur, ja que el feia trontollar la moto.
Tan em vaig queixar que quan vam passar al costat d'un camió desmarxat, va estar parlant amb el conductor per la finestra mentre anàvem marxant, no sé que li va dir però el camió va parar a la vorera i ens va deixar pujar a tots tres, a la moto, en Raypur i a mi darrera de la caixa del camió que la portava plena de caixes. Ens vam posar tan bé com vam poder i en Raypur em va dir que havíem tingut sort doncs ens portaria fins a Chattagam, travessant la frontera per a on ens interessava.
Em vaig posar còmode i entre els nervis del matí a Correus, el menjar que m'havia pres i la batedora de la moto, mentre el camió em bressolava, vaig quedar dormit com una soca.
El deixar de trontollar el camió em va fer obrir els ulls, al mateix temps que en Raypur em sacsejava per despertar-me… Joan ja estem a la frontera, despertat! que estan escorcollant a tothom i hem de amagar les pistoles i els punyals.
Vaig donar un vot que casi toco el sostre del camió amb el cap, vam treure les armes de les bosses i embolicades cada una en un tros de roba les vam amagar pels racons de la caixa del camió. No havia passat ni un minut quan soldats de la frontera ens van fer baixar tot cridant. Mentre dos d'ells ens demanaven la documentació, dos més van pujar i des de el terra vam veure com regiraven les caixes i s'apropaven a on havien deixat les armes. Quan semblava que era imminent que les trobessin vam sentir uns trets i uns crits no gaire lluny de nosaltres. Els soldats que ens estaven mirant la documentació vam mirar cap a la porta de la frontera, i tot tornant-nos els papers van sortir esperitats fusell en mà mentre els que estaven dins del camió feien el mateix. Nosaltres vam treure el cap pel costat del camió per veure com tres persones ja casi a punt de creuar la frontera intentaven a trets escapar, però la superioritat era excessiva i no van tardar gaire en abati'ls.
Escridassant-nos, els soldats ens van fer pujar altre cop al camió i van obligar al conductor a marxar ràpidament, mentre passaven per la frontera vam veure els tres cossos estirats al terra i els soldats escorcollant-los frenèticament. Desprès vam saber que eren rebels i que els hi havien descobert les armes que duien amagades. Els pobres desgraciats segurament ens van salvar la vida sense saber-ho.
Tan sols ens quedaven vuitanta quilòmetres per arribar al nostre destí i a dalt del camió els vam fer ràpids tenint en compte les circumstancies, ja que des de el poble fronterer de Ramgarh fins trobar la carretera principal ens vam tenir que empassar trenta quilòmetres de pista forestal, no li podria donar altre nom. Tota de terra i envoltada de bosc per tot arreu. Aquesta part del país es molt exuberant en tot el que creix donat que hi ha molts rius i riuets per a tot arreu. Quan vam poder agafar la carretera principal va ser altre cosa, era l'autovia que unia Dacca amb Chattagam, no corríem gaire donat que el camió no donava per més però al menys em va semblar que havíem entrat a la civilització.
A mida que ens anàvem acostant a Chattagam o Chittagong com en diuen altres vaig veure el mateix que havia vist a Agartala, un núvol de pol·lució però augmentat cent vegades, encara faltaven vint quilòmetres però ja semblava que en qualsevol moment ens hauríem de posar les màscares antigàs. Una vegada vam estar dins en pocs moments ja m'hi vaig acostumar i em va semblar que fins i tot havia estat un exagerat.
La ciutat de lluny es veia immensa i es que ho era, allí, segons vaig saber desprès, hi vivien com podien, més de tres milions de persones, una cosa com Barcelona o encara més gran si cap. La ciutat era com una punta de llança, per una banda quilòmetres de platja i per l'altra el riu Karnaphuli que desembocava al Golf de Bengala. A mida que anàvem passant veiem el polígons industrials de varis quilòmetres, era la ciutat industrial més important de Bangladesh, tenia port, aeroport, fins i tot Universitat. Encara que aquí seria lògic per una ciutat tan important, allí era tot un esdeveniment. De l'autovia vam passar a una gran avinguda, a banda i banda una extensió de cases de totes mides edificades en la gran planícia que hauria fet durant milers i milers d'anys el riu, però de sobte a la nostre esquerra vam poder veure en mig de tota la zona d'habitatges, un coll (que desprès vaig saber que es deia Batali) que sobresortia en mig de l'explanada, a d'alt si podia veure una gran antena, vaig pensar que era un lloc magnífic per veure la ciutat de punta a punta. Desprès ens vam ficar per altres carrerons i tan sols de tant en tant sobresortia la punta de l'antena sobre les teulades de les cases.
No vam tardar gaire a arribar al Mercat Central, que era a on es dirigia el nostre xofer, allí es va aturar i nosaltres vam baixar. Vaig veure que Raypur li donava diners, deuria ser el pagament pel viatge i tot saludant-nos es va ficar dintre del mercat, i nosaltres vam quedar a fora amb la moto a punt de marxa.
Una vegada vam quedar sols li vaig demanar al Raypur que faríem, ell em va contestar que hauríem d'anar a veure a un bon amic, simpatitzant de la seva causa, seria ell el q
ue ens diria a quin vaixell podia embarcar.
No creia que en mig d'aquella gentada hi hagués ningú capaç de identificar-los, per això estava tranquil i podia gaudir del paisatge darrera de la moto conduïda pel "Àngel Nieto" Raypur. En un principi em va semblar que la ciutat era més moderna que Agartala, però a mida que ens vam anar ficant al casc antic de la mateixa vaig canviar d'opinió. Ara anàvem cap el port i ja podia sentir l'olor de mar, quant temps sense sentir-la, ja l'enyorava.
Al passar per uns magatzems vaig veure que eren les cinc i mitja de la tarda i al ser hivern el Sol s'estava punt d'amagar i les llums dels carrers ja estaven enceses. Desprès d'una estona de esquivar de tot, vam parar al costat d'una botiga amb un rètol que deia "Línies Marítimes Sandip". Jo seguia portant les dues bosses i desprès de donar-li la seva al Raypur vam entrar.
La botiga era rònega, estreta, la porta d'entrada era de vidre amb uns agafadors de fusta desgasts en forma de peix espasa. Al entrar va sortir un tuf de tabac de pipa, amb una olor molt forta com de xocolata que em recordava una mica al que fumava el meu pare a vegades, quan li semblava que tenia que fer una temporada de bondat dels maleïts "Ideals". Les parets eren de fusta, encara que no vaig saber de quin color era, donat que la pols, la humitat i el tabac l'havien revestit d'una capa més fosca. Per un moment vaig pensar amb els quadres de Miquel Àngel, podia ser que si s'haguessin rentat aquestes parets haguessin sortit meravelles del seu interior. Tapant algunes parts de les mateixes hi havien penjats quadres de vaixells tan vells com aquelles parets, (esperava que no em fessin embarcar en un com aquells) i fent una ambientació espectral una llum de paret a cada cantó.
En Raypur anava davant meu i al fons tan sols es podia veure una taula, amb una llum de sobretaula i un home que estava descansant a sobre com si dormis. Tan sols van ser uns segons, però em va donar mala espina. Desprès en Raypur va cridar en veu alta perquè es despertés, l'home no es va immutar, ja em temia el pitjor, però en Raypur el va sacsejar i l'home es va despertar de sobte com si acabés d'arribar d'un viatge astral. - Sandip, no t'has de fumar aquestes coses, ja ests massa gran, li va dir en Raypur - Ai, Raypur sinó fos per aquestes estones ja estaria en braços dels déus, li va contestar.
En Raypur em va presentar, en Sandip ens va fer seure, ens va treure unes tasses amb té i unes pastes. Desprès d'una conversa més o menys intensa ens va fer saber a quin vaixell tenia que pujar per poder fugir de Bangladesh - El vaixell de bandera índia que es diu Bengala, es un mercant en tots els papers en regla i que transporta jute a Sri Lanka, estava al moll esperant les noticies de la meva arribada, mentre havia dit als inspectors del port que estaven reparant una avaria. Quan arribis a Colombo que es la capital te'ns un passatge en un altre mercant que es diu "Maha Oya" de bandera de Sri Lanka i que et portarà travessant el Canal de Suez fins a Atenes. Em sap greu que no hagi pogut trobar-te cap vaixell que et porti fins a Espanya, però t'hauries de esperar un mes perquè n'hi anés algun i no podies estar tants dies aquí.
Desprès em va donar tota la documentació necessària per poder embarcar en els vaixells i unes cartes dirigides als capitans. Vam acabar el té, ens vam acomiadar d'en Sandip i ell ens va anar a acompanyar fins a la porta. Ja estàvem a punt de sortir quan van entrar de cop dos homes armats amb pistoles que ens van fer recular uns metres cap a dins de l'estança, mentre un d'ells baixava les cortines de la porta perquè no els veiessin des de el carrer. - Bé, sembla que em arribat a temps perquè no s'escapin, es va dir l'un a l'altre, hi ha gent que està interessada en uns escrits, va dir dirigint-se a nosaltres, espero que encara els tingueu, sinó la vostre vida serà minsa, doneu-me les bosses! Ens va cridar, tot estirant-les de les nostres mans. Un d'ells va regirar tot el que hi havia, mentre l'altre ens seguia apuntant amb l'arma. Jo i ens Raypur sabien que no trobarien res, ni escrits, ni les armes que havíem tret de les bosses i que ara portàvem a sota de la camisa, però que al ser tan llarga era impossible que podéssim fer-la servir sense que se'n adonessin.
Una vegada acabada la recerca i al no trobar res d'interès, el que buscava es va atansar cap a mi i traient un punyal me'l va posar al coll. On són els escrits? em va preguntar cridant mentre sentia la coïssor de la fulla començant a tallar la meva carn. Diguem-m'ho tu, sinó mataré al teu company, va dir dirigint-se al Raypur. Ell per guanyar temps l'hi va dir que els teníem amagats al seient de la moto. El assassí em va deixar i dient al seu company que ens vigilés es va dirigir cap a la entrada i quan estava a punt d'arribar-hi, la porta es va obrir de bat a bat i van entrar dos homes més, un d'ells va apunyalar al assassí que estava a punt de sortir i l'altre que acabava d'entrar tot cridant que ens tiréssim al terra va disparar al altre assassí que no va tenir temps de girar-se i disparar, caient en rodó al meu costat.
En Sandip, en Raypur i jo estàvem estirats a terra amb un dels assassins mort al meu costat amb els ulls ben oberts, i l'altre al costat de la porta amb un punyal clavat al cor. Llavors amb una tranquil·litat aclaparadora, un dels que acabaven d'entrar i que per la poca llum no li veiem casi la cara, va mirar a una i altre banda del carrer per comprovar si hi havia algun moviment estrany i va tancar la porta, mentre l'altre ens deia que ens aixequéssim que no tinguéssim por, tot havia passat. Ens vam aixecar i quan es van atansar a nosaltres i la pobre llum dels plafons de la paret ens va deixar veure els seus rostres, vam contemplar amb incredulitat que eren en Khulna i en Khasi. En Raypur i jo ens vam abalançar per abraçar-los tot dient en veu alta que era un miracle o que eren espectres tornats del regne dels morts. Tan en Khulna com en Khasi reien tot donant-nos uns copets a l'esquena en senyal d'amistat.
Una vegada calmats i fetes les presentacions al Sandip, ens vam asseure al costat de la taula i ens van explicar que s'havien escapat dels soldats per sort, ja que en Khasi va fer la prova de tirar una bomba amb un tros de roba, com si sigues una fona i així aconseguir inutilitzar el camió que quedava i que tenia la metralladora. Van tenir que fer un parell d'intens però amb la última bomba de mà, quan ja es pensaven que no se'n sortirien, van aconseguir tocar el camió i inutilitzar-lo, sortint tot seguit a d'alt de cavall xiulant les bales per tot arreu i arribant a la frontera.
En Khulna l'havien ferir en un braç però després de creuar la frontera van curar la ferida i es van dirigir a Agartala, ja que sabien que aniríem a Correus a enviar el paquet amb els escrits.
Van arribar al endemà al matí a la plaça de Correus en el moment que tota la gent cridava que havien assassinat a dos muntanyencs, però quan anaven a entrar ens van veure a sortir vestits diferents i agafant la moto marxar disparats, i van decidir seguir-nos, cosa que no va ser gaire difícil fins arribar a l'autopista, per la que no els van deixar passar.
Una vegada perduda la pista, tots dos sabien que anirien a veure a Sandip i tan sols van tenir que dirigir-se cap a la seva botiga. Quan hi van arribar la moto ja estava a fora la porta, però quan anaven a entrar van veure que s'esmunyien a dins dos forasters i que baixaven les persianes. No podia ser més clar tenien que fer alguna cosa. Es van acostar a la porta a poc a poc i per una escletxa de les cortines van poder veure com ens amenaçaven. Van esperar el moment oportú i gràcies a ells vam seguir amb vida.
Vam estar una estona parlant, en Sandip ens va dir que no ens preocupéssim pels cossos dels assassins que l'endemà els trobarien flotant pel riu lluny d'on havia d'embarcar. Va telefonar al vaixell per comunica'ls-hi que aquella nit hi aniria a dormir i el dia següent ja podrien posar rumb a Sri Lanka.
Em vaig acomiadar d'en Sandip amb una forta abraçada i vam sortir de la botiga en direcció al moll a on m'esperava "El Bengala". M'hauria agradat fer una foto dels quatre, dos en moto i altres dos a cavall pels carrerons del barri del port.
Quan vam arribar a on estava el vaixell, vaig veure que encara estava força bé, no era nou de trinca però havia navegat en alguns de pitjors i sabia que aguantaria el que sigues. El capità al veure que arribàvem ens va esperar a l'escala, vaig donar tota la documentació que m'havia donat en Sandip i va dir que podia pujar quan volgués. Demanant un favor li vaig dir si aquella nit els meus company podien dormir al vaixell fins l'endemà, ja que així podríem estar junts fins que marxés. Ell no hi va posar cap impediment i ens vam passar gran part de la nit explicant històries, fins que ens vam quedar dormits.

(continuarà)