Un piano al Bracafè

Un relat de: Ramona Adrià
M'he enamorat. M'he enamorat de les mans d'un pianista que no conec. I és que al Bracafè de Ronda Universitat, al final de la llarga barra de fusta plena de turistes bevent cervesa, hi ha un piano. Assegut davant de les seves tecles hi era ell. Enfundat en una americana d'allò més vintage, tocava amb una destresa magistral la melodia de la meva pel·lícula preferida: Amélie. Era un dimarts tretze com qualsevol altre: vaig aixecar-me amb el peu esquerre, vaig fer tard a la feina, vaig oblidar-me el paraigua -quan el Tomàs Molina ja va avisar la nit anterior que cauria el xàfec del segle-, i per si no n'hi hagués prou, la cita que m'havia de canviar la vida em va deixar plantada. No sé si ha estat culpa de la Bíblia, del Tarot, o la caiguda de l'Imperi Romà a Constantinoble, que ens ha implantat la creença que aquest dia porta mala sort, però a la campanya contra els dimarts tretze vaig sumar-m'hi decidida, declarant-li la meva més absoluta animadversió. Quan, de sobte, entrant a correcuita al primer cafè que vaig trobar per refugiar-me d'una apocalipsi imminent, ell va començar a tocar. El so dels meus tacons perforant el parquet va ressonar per tot el local, afegint una mica de percussió al Yann Tiersen més exquisit. Xopa i amb el fred calat al cos, les mans d'un desconegut van convertir aquella sèrie de catastròfiques desgràcies en un infortuni de pel·lícula. Deixar-me el paraigua aquell dia no va ser més que un cop de sort. I aleshores vaig entendre que només em quedaven dues sortides: com a Matrix, podia escollir la píndola blava, i continuar fent el paper que la societat m'havia ensenyat a interpretar, o bé podia empassar-me la vermella, i reescriure el meu futur com una bona Amélie. Vaig apropar-me al piano i li vaig deixar el dòlar de la bona sort que duia a la cartera d'ençà que tinc memòria. El noi va aixecar el cap i em va somriure. -Where are you from?- em va preguntar. Crec que mai a la vida m'he sentit tan afortunada.

Títol: Un piano al Bracafè
Pseudònim: Ramona Adrià

Comentaris

  • el tretze [Ofensiu]
    Atlantis | 23-05-2023

    i la mala sort es poden capgirar. A Bracafé d'universitat dius que hi ha aquest pianista?
    quan tingui un mal dia m'hi aproparé!!

    Fas referències a músiques i pel·lícules que enriqueixen el relat.

  • L’amor a les mans[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-05-2023 | Valoració: 10

    I per què no? L’amor és un sentiment de l’estómac, de les papallones, de la pluja i d’unes mans sobre tecles blanques i negres i grogues i vermelles, de pluja o de sol. Un relat deliciós, molt ben descrit, que em farà entrar en aquest cafè la propera vegada que baixi a Barcelona. Una forta abraçada, Ramona.
    Aleix

  • Els bons moments[Ofensiu]
    aleshores | 21-05-2023

    Em sembla que el compositor fa un homenatge a Satie (Gnosiennes) i després continua amb la seva pròpia música. Ara me l'he posat a Youtube.
    (El meu fill "petit" en tocava una de Gnosienne)

    Sempre es poden redimir les adversitats i errors, vols dir? O com a mínim reconèixer els bons moments quan hi són.

    I el piano seria especial en aquestes ocasions.

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament. Entra a concurs.

    Recorda, ja no el pots esborrar!
    Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
    concursos.arc@gmail.com

    Gràcies per participar.


    Comissió XIII Concurs ARC de microrelats

l´Autor

Foto de perfil de Ramona Adrià

Ramona Adrià

1 Relats

4 Comentaris

158 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor