UN PÈSOL SOBRE ELS FOGONS

Em desperto en un dia plujós d’abril. Miro per la finestra. Em sento com un d’aquells pèsols que, en el moment en què comença a bullir l’olla, surten disparats a causa del bombolleig de l’aigua i cauen, mig crus encara, sobre els fogons...


El pèsol no durarà gaire estona allà sobre. Fa lleig un pèsol sol sobre uns fogons nets. No sol agradar a qui està fent anar la cuina. El més probable és que estigui allà sobre fins que li passin un drap humit al final de la jornada, quan netegin els fogons, i viatgi, a través del drap, cap a l’entubat de la pica. També podria ser que, al moment en què caigui, se’l retiri directament i passi a formar part del món de la brossa orgànica. Aquesta segona opció seria més trista, ja que el pobre pèsol no hauria pogut gaudir ni uns instants del món que hi ha quan surts de l’olla bullint.

Des de ben petit, al pèsol li han dit que aquella és la seva missió: acabar dintre de l’olla. És a l’èxit més gran al qual pot aspirar un pèsol, li han fet creure. El dia de l’olla, quan es trobava al matí encara dintre del congelador amb tots els seus companys, es sentia estrany. Tota la resta de pèsols estaven molt entusiasmats perquè avui era el dia en què per fi, assolirien la seva missió com a pèsols. El moment en què els van retirar del congelador, se’ls queien les llàgrimes, no de tristesa o por, sinó d’emoció pel que estava a punt de passar. Ell es sentia bastant desconcertat, no parava de preguntar-se com podia ser que realment allò fos tot, que la seva missió fos aquella, com podia ser que tots els seus amics pèsols es conformessin amb allò? És clar, però, que és el que des de petits els havien explicat. Ell no ho entenia, creia que alguna cosa més hi havia d’haver allà fora a part d’aquest avorrit destí.

Ara mateix, el pèsol es trobava sol, sobre els fogons i recordant tot el que havia pensat aquest matí quan es trobava sortint del congelador. Hauria d’estar a l’olla amb tots els altres, bullint-se, tornant-se tou i canviant el seu color verd fort per un de més suau. Hauria d’estar arrugant-se amb tots els altres pèsols, però no ho està. Ha caigut sobre els fogons. Està sol allà sobre, en la immensitat de la cuina. Un món nou se li obra. Ell només coneixia la olla, era tot el que li havien explicat des de petit. No entén com ha anat a parar allà sobre, però està content. No suportava estar dintre de la olla, bullint-se amb tots els altres pèsols, perdent el seu verd fort i arrugant-se.

Mentre gaudeix del món que se li acaba d’obrir, pensa en tots els seus companys i sent tristesa cap a ells. No podran saber mai el món que s’amaga darrere la olla, mai podran gaudir de tot el que està contemplant ell. Comença a dubtar sobre totes les coses que li han explicat des de petit, sobre la olla bullint i sobre la seva missió a la vida. Es planteja si algú més hauria sigut capaç de sortir de l’olla i contemplar la immensitat de tot aquell món desconegut. Té una barreja de sentiments, es sent enganyat i traït per tot el que li han volgut fer creure des de petit, però a l’hora una sensació enorme de felicitat i llibertat l’està envaint per complet. Està tant absorbit per aquestes sensacions que no es dona compte que un drap de color groc l’està a punt d’aixafar. De cop i volta el dolor s’apodera d’ell, nota com si estès a punt d’explotar fins que deixa de sentir-ho tot. El drap arrossega la seva pellofa verda mig explotada fins a la pica, on un raig d’aigua l’empeny fins que és engolit per l’entubat.