Un nou món per Aina (capitol 1, II part)

Un relat de: Airin

L'Aina caminava mirant el terra. El trajecte de camí a casa es feia avorrit, sonso i encara més calorós sense l'Aleix fent cabrioles sobre el monopatí i en Pere parlant de Lorca o Machado. Lorca... el dia en què a classe es va parlar de Lorca i es va començar a llegir "La casa de Bernarda Alba" Aina va ser feliç. Llegia el paper d'Angusties, la gran de les germanes i ara recordava com n'havia estat de contenta la seva companya Alícia, que feia d'Adela, en saber que ella es quedava amb el noi d'Angusties encara que al final la jove moria. Aquella estupidesa, a Alícia, li havia fet gràcia. En canvi a ella, el fet de llegir teatre a classe i interpretar un paper protagonista, la feia feliç. Quan actuava radiava de felicitat, sempre era així, sempre ho havia estat. Quan això passava, en Pere se la queda mirant, encantat pels seus ulls brillants que sobre l'escenari abandonaven els seu color verd-grogós que la feia maliciosa i adquirien una tonalitat turquesa que li endolcia el rostre i llavors Pere se la mirava. Però... però ara havia d'oblidar-lo. No hi havia més remei, calia fer-ho, per ella i només per ella. Ja n'hi havia prou de pensar en els altres, en ell. Prou.
L'escala era fosca, les llums foses i les persianes de les finestres laterals estaven baixades, per evitar la calor del sol. Semblava fet expressament amb la finalitat d'entristir-la encara més. Acostumada a pujar els graons de dos en dos, aquesta vegada els va pujar d'un en un. Arribat a la primera planta, s'aturà, cansada. L'esforç no era gran, tenia catorze anys i només havia pujat un pis però estava cansada. La resposta d'en Pere l'havia deixat trastornada i el record de les llàgrimes que havia plorat feia la pujada més feixuga. L'Anna, una amiga de sa germana, la Núria, sortia de casa seva en aquell precís moment.
-Hola, Aina, com va tot? -li va preguntar la noia, simpàtica i alegre com sempre.
-Bé...-dubtà Aina
-Guai, doncs. Bé, et deixo que he quedat amb l'Albert eh? Ja ens veurem!
-Adéu - li va fer - i que vagi bé amb el nòvio!
Anna li picà l'ullet
-El mateix et dic!
Anna se'n va anar escales avall. Pere... un altre cop hi tornava a pensar, acabaria malalta. Va pujar una desena d'esglaons més fins que va arribar al segón pis i va acariciar la porta amb la punta dels dits. Allà, repenjats a la porta, en Pere i ella s'havien besat en arribar ell a la ciutat. Prou records! Va encaixar la clau al pany i la va fer girar. L'ampli rebedor desembocava en un passadís no gaire llarg i ben il.luminat. Al fons, les notes d'un piano composaven una melodia greu i a la vegada molt aguda, gairebé estrident, exaltant. Enduta per un sentiment de ràbia, entrà a la sala d'estar on el seu pare gaudia del seu talent musical, llençà la motxilla al sofà i es quedà quieta, d'empeus, al mig de l'habitació. Les tecles del piano deixaren de sonar. Andreu la mirava, sorprès, desconcertat.
-Hola
-Hola -respongué ella, seca.
-Pressento en la teva actitud desagradosa i inquietant que avui has tingut un gran dia.
-Papa, podries deixar el teu sarcasme i la teva pedanteria per un altre moment, si us plau?
-Què et passa?
-Res.
-Oh, res! Així doncs, això ho explica tot. Ara entenc perquè t'estàs dreta al mig del menjador demostrant-me que encara ets més estúpida del que ja em pensava!
-Mira, deixa'm estar, eh? - va agafar la motxilla i se la va carregar a l'esquena - ah, i deixa d'insultar-me que jo no t'he fet res!

L'habitació estava plena de trastos: peluixos, llibres, pósters, llibretes, pots plens de bolígrafs... però a ella li semblava completament buida perquè en Pere no hi era. No és que s'hi passés la vida, tampoc, però ara no hi eren ni ell ni la seva presència. L'Aina s'assegué a la cadira, agafà l'auricular del telèfon i pitjà deu tecles. El bip va començar a sonar, alternant-se amb un silenci cru i fred, desagradable.
-Si?
-Sònia, ets tu?
-No maca, sóc la Marta, espera que ara s'hi posa...
La Sònia trigava massa en agafar l'auricular.
-Si?
-Hola Sònia -la veu d'Aina va sonar entristida
-Aina, que passa res?
-...
-Aina?
-En Pere i jo... -va dubtar. Potser les coses s'arreglarien i no calia preocupar a la gent d'aquella manera.
-Aina? Ei, què tens?
Impossible, allò ja no tenia remei
-En Pere i jo hem tallat.
La Sònia s'havia sorprès en saber-ho. Tothom ho faria. Semblava que tot els anava tan bé... i era així, fins que el bàsquet va entrar en les seves vides i ho va capgirar tot. Va fer-ho per la reraguarda però va entrar, va trobar el seu objectiu i va fer diana. I ara, ara ja no hi havia res a fer, res. Aina s'estirà al llit i s'abraçà al coixí. Ara si, ara si que els records la trobaven i li paraven una emboscada. En Pere i ella al ball, en Pere i ella al jardí, en Pere i ella a la platja... totes les escenes passaven per davant dels seus ulls, ballant, recordant-li el que havia estat i el que ja no seria mai més.
La son va guanyar definitivament la batalla i Aina li va estar agraïda. En somnis en Pere venia i li donava la mà, li somreia.
Una llàgrima li rodolà per la galta. Era una d'aquelles que s'adormen quan la ira corromp les ànimes i que després, lentes i pausades, surten a la superfície.

Comentaris

  • Parelles..[Ofensiu]
    Jou | 24-03-2005 | Valoració: 9

    parelles què trenquen i que es fan.C'est la vie! m'agrada com escrius,jo tb stik fent capítols ara.Penso que escriure una història mitjanament llarga es podria fer pesada!No deixis d'escriure sobre l'Aina,és molt tendre i real la història! petons!!!!!

  • millor que la part 1ª[Ofensiu]
    edgar naúj | 23-03-2005 | Valoració: 9

    Pobreta Aina. Em fa patir, aquesta noia. Trobo que el tema de la tristor arriba més fàcilment. M'ha agradat la tendresa que transmets, tens una capacitat descriptiva gran. Fins aviat.