Una Capsa de Bombons

Un relat de: Airin

UNA CAPSA DE BOMBONS

"La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar" anuncia Tom Hanks per televisió, amb aquella veu d'idiota que es veu forçat a fer, per qüestions de personatge. La Mila apaga el televisor amb el mando a distància i la seva mare, la Lluïsa, que ja ha vist Forrest Gump almenys tres vegades en la seva llarga, pesada i avorrida vida, es desperta de sobte.
-Eh? Nena, què passa? -pregunta la dona exaltada
Però la Mila es limita a aixecar-se del sofà, la mare no s'empana de res, i s'endinsa pel passadís, camí de la seva habitació. Un cop allí, es queda quieta, les mans arrepenjades sobre el marc de la porta, i observa l'habitació on des de nena ha dormit, ha jugat, ha berenat amb les amigues mentre els explicava els seus secrets infantils. Aquesta habitació on li van fer el primer petó, el Quimet, el veí del segona, que maco que era amb aquella piga just damunt del nas i els ulls verds, color d'ampolla de cava, i com l'enyora ara que fa dos anys que no el veu, des que se'n va anar a viure a Badalona, aquí al costat, sí, però tant llunyana a la vegada. També és aquesta l'habitació on va saber que tenia la sida. Ho recorda perfectament, només fa dues setmanes i tres dies, era dimarts. La Juli va venir amb l'anàlisi de sang tota esvalotada. "Nena, nena, que mira això, que té que estar malament per collons, que s'han d'haver equivocat. Hòstia, hòstia, hòstia, no saps la cara que ha fotut ma mare, li he hagut d'explicar que fumo perquè, és clar, fer-li creure que era una "sidaca", pues no era plan, però hòstia, és que s'han d'haver equivocat, perquè ja em diràs, si tu ets més verge que la Mare de Déu, Mila, i sana fins a la repel·lència, si és que tia, fas fàstic i tot!". La sang era seva i aquell paper que la seva amiga feia anar amunt i avall mentre li explicava amb pèls i senyals la bronca que li havia fomut sa mare, en primer lloc per utilitzar la sang d'un altre per a l'anàlisi i en segon per fumar als quinze anys, li pertanyia, era seu, era l'analítica de la seva sang. Va arrabassar-li el paper de les mans a la Juli i el va llegir, intentant comprendre una paraula rere una altra. Aquell seguit de fórmules que no entenia desembocaven a una solució ben comprensible: Síndrome de la Immunodeficiència Adquirida. SIDA, SIDA, SIDA. Era allò el que es trobava en la seva sang, era aquella merda. Recorda que va començar a plorar i la Juli "Però nena, per què plores? Miliqui, que s'han d'haver equivocat, si tu no pots tenir-la, si... com? És impossible..." Però no, no era impossible, ni molt menys, perquè ella, de verge, en tenia ben poc, ja. Feia tres mesos que s'havia discutit amb la seva mare per el mando de la tele. Feia tres mesos que se n'havia anat a mitjanit a voltar pels carrers de Barcelona. Feia tres mesos que havia entrat en un pub petit i fosc, desconegut. Feia tres mesos que havia conegut un tio perfecte, molt intel·ligent, molt guapo, molt simpàtic i molt sofisticat. I feia també tres mesos que no pensava en aquells ulls blaus, en aquells abdominals, en aquell culet tan ben posat, en la seva primera vegada, en aquell condó que no hi va ser. Perquè no en recordava res, víctima de l'alchol, i tot i això, en el moment que en que mirava i remirava aquell paper en busca d'un error, sabia més bé que mai que no era verge, que no tornaria a veure aquell paio tan ben plantat i sobretot que feia dies, potser mesos, que s'estava morint. S'està morint, ara, en aquest precís moment en que la Mila recorda i observa la seva habitació, s'està morint. Tots en estem morint, en realitat, tots esperem la mort però no tots en som conscients, de que se'ns acosta. La Mila si, la Mila n'és del tot conscient. Potser perquè no té més remei. És per això que s'atansa al calaix de la tauleta de nit, l'obre, en treu una llibreteta de color rosa on a la tapa, amb lletres ben grosses, en cursiva, hi posa "Mi diario", i en obrir-la comença a plorar. S'estira al llit i comença a llegir. A la primera pàgina ella mateixa explica que es diu Mila i que té set anys, un canari i una iaia malalta. Un any més tard, cap a mitja llibreta, li sembla recordar, explica que la iaia s'ha mort de càncer. També explica, a la segona pàgina, que vol ser mestra i encara que al full no estigui escrit la Mila sap que també volia ser veterinària, metgessa, infermera... I llavors s'adona de que sempre volia curar, curar animals, curar persones, ajudar a curar... Potser eren rebequeries de nena petita o potser era un desig de veritat. Ara no ho sabrà mai, pensa la Mila. De moment no es medica, ningú ho sap a part de la Juli, ni tan sols els pares. Si ho diu, com reaccionaran? Com reaccionarà, la gent? Té por d'anar a un hospital i haver de dir "Miri, doctor, em vaig fer un anàlisi i tinc la sida. M'ha de fer les receptes" perquè llavors voldran fer-li més proves i li diran quant de temps li queda i voldran parlar amb els pares. I ella només té quinze anys i no vol que la tanquin en un hospital. La Mila aixeca els llençols del llit i s'hi fica dins. S'aferra bé als llençols, com si així no poguessin arrancar-la d'aquí. Tanca els ulls i segueix plorant, d'aquí a una estona s'haurà adormit. És ben cert que la vida és com una capsa de bombons, no saps mai el que et pot tocar. Però si no vols topar-te'n un de cafè, sempre pots llegir la lletra petita on hi posa "Capuchino".


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer