Un guió sense pel·lícula

Un relat de: sensualia

No sé d'on va sortir la idea, però a través d'un fòrum a Internet ens vam assabentar que hi havia un grup d'aficionats que volien gravar una pel·lícula porno, i en Joan em va insistir que jo els donés un cop de mà. La veritat és que no m'ha interessat mai gaire aquesta mena de cinema, d'imatges tan repetitives i en la majoria dels casos mancades d'imaginació. Sembla que l'únic objectiu sigui presentar escenes de sexe, si pot ser amb primers plans, però sense ni tan sols arribar a explicar una història.

Sabent la meva debilitat per escriure, en Joan no va parar de burxar-me fins que vaig a accedir a oferir-me per donar-los un cop de mà. Segons ell podia agafar-m'ho com un nou repte, entrar en un gènere que no havia conreat mai sabent que les persones interessades en el projecte probablement no serien massa exigents, i amb la certesa que se'n podrien veure de seguida els resultats.

No és que posés en dubte les bones intencions dels promotors de la idea, però realment em va semblar tot plegat molt poc seriós. Només sabien que volien fer una pel·lícula pornogràfica, sense que ningú en tingués cap mena d'experiència, i sobretot sense cap idea precisa del que es volia fer. Tant és així que havien fet una crida a través d'aquell fòrum per si hi havia gent interessada a col·laborar-hi; tant se val que fos com a actors, com a càmeres o com al que fos. La primera impressió és que n'hi havia alguns que estaven més interessats en participar en una sessió de sexe que en l'enregistrament de la pel·lícula; segurament, desconeixien el laboriós procés de gravació en què les escenes s'han de preparar i interrompre constantment, de manera que no té res a veure amb les sensacions i l'alliberament que hom pot gaudir en uns moments d'intimitat passional.

Finalment, doncs, em vaig decidir a oferir-me a fer un guió per a la pel·lícula o, com a mínim, imaginar una trama argumental que cohesionés i donés sentit a les escenes de sexe que semblava que volien gravar. Hi havia qui ni tan sols copsava quina necessitat tenien de disposar d'un guió. Altres condicionaven qualsevol guió als actors disponibles, tenint en compte que, lògicament, hi havia molts nois que s'hi oferien i ben poques noies. Van tardar els seus dies abans no van fer el pas decisiu: van proposar trobar-nos un dissabte al vespre, tots plegats, per començar a conèixer-nos, veure quines disponibilitats hi havia tant a nivell humà com tècnic, estudiar un primer esquema del guió i anar per fer el repartiment de papers de cara a l'enregistrament.

M'ensumava que aquella trobada, un dissabte a la nit en un apartament particular, podia ser més un assaig general que una jornada de treball. I jo ja havia deixat clar que no tenia cap interès en participar-hi més enllà de la meva col·laboració literària. De manera que els vaig proposar fer-ho en dos escenaris diferents: d'una banda, que es trobessin els actors i la gent més implicada, que així es podrien conèixer, anar temptejant o fer els assajos que creguessin oportú; i de l'altra, els guionistes, que ens limitaríem a fer el nostre paper.

Jo pensava, la veritat, que em quedaria sola com a guionista de manera que em podria quedar a casa per preparar un primer esbós del guió i ja els el donaria l'endemà. Però va sortir un tal Alfred, també oferint-se per a col·laborar en la part literària. Naturalment, li vaig dir que d'anar a l'apartament amb la resta ni parlar-ne; si volia podíem quedar per sopar i començar a redactar unes primeres notes que després cadascú completaria pel seu compte a casa seva. Em va sorprendre, i val a dir que em va tranquil·litzar, que em digués que si no em feia res ell vindria amb la seva dona. Perfecte, perquè així també m'hi podria acompanyar en Joan.

Vam quedar al Bice, al carrer de Consell de Cent, i a les nou en punt gaire bé vam coincidir tots quatre a la porta. Aquesta vegada la sorpresa ens la vam endur tots dos en veure que el tal Alfred era una home relativament gran, que devia passar de llarg la cinquantena, cabell blanquinós més aviat escàs i un barbeta igualment grisosa que li donava un toc de senyor respectable i seriós. Podia ser ben bé el meu pare, i de fet era força més gran que la seva parella, una senyora que feia un bon goig amb un vestit elegant i un posat molt formal i discret com el del seu home.

Fetes les presentacions de rigor i ja aposentats a la taula que ell mateix havia reservat, aviat em vaig adonar que era un home amb un atractiu ben especial. No calia que fes res: el seu parlar mesurat però molt agut, la seva finor no exempta d'un toc d'humor intel·ligent, eren suficients per a captivar qualsevol. La seva dona, la Isabel, se'l mirava amb una cara d'encaterinament digne de veure, i ell li corresponia omplint-la d'atencions i de compliments. Durant el sopar no vam arribar a parlar gaire bé gens del guió de la pel·lícula, tret de coincidir en el distanciament amb què ens miràvem el tema, conscients que potser les pretensions d'aquells nois no tenien massa a veure amb les nostres inquietuds literàries. Però també vam convenir que això no havia de ser cap inconvenient per a col·laborar-hi.

Vaig pensar que l'havia encertat de ple veient-nos a part els guionistes, perquè trobava molt més interessant la conversa que manteníem amb l'Alfred i la Isabel que les rebolcades que imaginava que ja devien estar protagonitzant els aspirants a actors, en el seu apartament. No ens en vam adonar que l'Alfred ja havia pagat el compte, i ens convidava a prendre alguna cosa a casa seva, on, ara sí, podríem començar a parlar del guió.

Un pis molt elegant, tot de disseny, un pèl fred pel meu gust, però que denotava tot un estil del seu propietari. Ens vam asseure en un sofà raconer, davant d'una tauleta on, a part de les copes, havia instal·lat un portàtil per anar-hi anotant les idees que sorgissin. Primer vam descartar uns quants tòpics del gènere que, pel que semblava, l'Alfred coneixia prou bé: havíem d'evitar caure en situacions ja massa vistes com les d'un grup de joves que preparen una orgia, o les d'una colla d'amics que inicien el joc del parxís, o el d'una nimfòmana que es tira el primer que es presenta. Volíem una història que tingués una certa veracitat, que podia acabar presentant les situacions més rocambolesques però que sempre s'hi arribaria amb el màxim de naturalitat, com si allò pogués passar a qualsevol.

Però no ens resultava gens fàcil. Per més que hi donàvem voltes no acabàvem de trobar la trama adequada que ens portés a aquelles esperades sessions de sexe esbojarrat, dins d'una història que podia ser en clau d'humor però que havia de tenir un desenllaç creïble. En Joan i la Isabel intervenien ben poc, però de tant en tant també hi posaven cullerada.
-Cal que hi hagi una motivació concreta perquè dues persones que estan de costat, si els ve de gust, comencin a festejar-se ? - Va fer en Joan intentant trobar una drecera a les nostres cavil·lacions
-No ho sé, però... - l'Alfred va quedar uns moments pensatiu, i tot girant-se cap a mi continuà - Si jo, ara mateix, sense més ni més, abracés la Carla i la besés apassionadament...

No el vaig deixar acabar. Em va sortir de dins abraçar-lo jo i fer-li una sonora morrejada. Primer vaig notar la tibantor d'uns llavis tancats segurament per la sorpresa, però tot seguit es van fondre recreant-se en el joc iniciat. En Joan, que el tenia a l'altre costat, em va posar la mà damunt les cuixes en un massatge ascendent, no tant amb la intenció d'aturar-me com de reservar-se la part més íntima de mi mateixa.
-I per què no? - els va sortir alhora tant a en Joan com a l'Alfred, com si s'haguessin posat d'acord.

Vam riure la coincidència, alhora que l'Alfred s'abraonava damunt meu mentre feia córrer les mans expertes per les obertures del vestit. Sentia els dits d'en Joan furgant en el meu sexe intentant obrir-s'hi pas, alhora que la Isabel es disposava a posar al descobert el fal·lus digne de consideració del seu home. Algú amb els peus devia enretirar la tauleta, de manera que no poséssim en perill l'ordinador portàtil, encara obert, on hi havia ben poques anotacions aprofitables per al guió de la pel·lícula.

Tal com estàvem asseguts inicialment en el sofà, formàvem ara una cadena, en Joan agenollat assaborint les humitats creixents del meu sexe, l'Alfred amassant amb mestria uns pits que se m'havien endurit ràpidament i besant-me amb una delicadesa encomiable, i la Isabel engolint com podia la polla erecta del seu home. Vaig imaginar per un moment que si algú enregistrés un primer pla de la boca d'aquell home succionant amb avidesa cadascun dels meus mugrons envermellits, l'espectador podria imaginar-se l'aventura d'un vell verd amb una jove que es deixava portar fàcilment. Una imatge que es desmuntaria tan bon punt el realitzador obrís el zoom i enquadrés el panorama complet de tots quatre, cadascú ocupat en la seva parcel·la.

A poc a poc, les peces de roba s'anaven obrint i caient a banda i banda del sofà, deixant al descobert els nostres cossos que es movien pausadament en un tot indestriable. Em sorprenia la capacitat de l'Alfred per transmetre'm noves sensacions, lluny de la voracitat passional d'en Joan, però amb una intensitat inusitada. L'aspror de les seves mans i sobretot el tacte raspós de la seva barba em produïa un pessigolleig que m'esgarrifava. Cada cop que els seus llavis encerclaven els meus mugrons ja l'agafava pel cap i pressionava amb força damunt dels pits per sentir aquell punyiment que m'excitava cada vegada més.

L'Alfred i jo ens manteníem asseguts al sofà, acaronant-nos i besant-nos talment fóssim aliens als moviments cada cop més accelerats de les respectives parelles. La Isabel va aconseguir asseure's a la falda de l'Alfred, donant-li l'esquena, introduint-se fins al fons aquella polla que havia lubricat fins aleshores amb la boca, i en Joan, de genolls en terra, em penetrava igualment sense deixar-se anar del tot. Només falta que la Isabel i en Joan es besessi
n entre ells per acabar de fer el triangle perfecte. Podia imaginar un pla alçat amb una càmera mòbil que donés la volta completa. Una sensació de vertigen com la sentíem nosaltres.

La nit es va allargar, sempre a un ritme mesurat, el que imposava l'Alfred com a amfitrió, patriarca i mestre de cerimònies excel·lent. Sabia trobar el moment just perquè la situació no es descontrolés, canviàvem de posició o fèiem una pausa com si comencéssim de nou. I, entremig, algun que altre comentari de les possibilitats escèniques de les figures i composicions que espontàniament havíem anat creant.

També va ser ell qui, trobant-me jo assaborint la polla d'en Joan, que ajagut a terra tenia encastat a la cara el sexe xorrollant de la Isabel, em va penetrar pel darrere amb un ímpetu que no havia emprat fins aleshores. El meu crit d'eufòria exultant va desbocar-nos en un orgasme col·lectiu, i ens vam deixar caure damunt la catifa en un mar de sospirs, respiracions accelerades i mirades de satisfacció compartida.

A l'ordinador hi havia escrites les mateixes quatre notes que de ben poc podien servir per a configurar el guió de la pel·lícula. Fins que la Isabel, amb el seu parlar xava tan característic de vocals obertes en excés, va exclamar:
- Ha estat de cine, tu.

Ja teníem el guió! L'endemà ens trobaríem amb els promotors de la iniciativa cinematogràfica i els plantejaríem la història d'uns guionistes que havien confegit un guió sense paraules. Només ens faltava el final, que acabés d'arrodonir la trama, aquell toc d'humor amb què ens havíem compromès. Un final que quedava obert però que van acabar d'escriure els mateixos actors quan ens van explicar que aquella nit, a l'apartament, no s'havien posat d'acord en res, i barallats entre ells havien decidit abandonar el projecte de la pel·lícula.
Autora: Carla de http://sensualia.wordpress.com/

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: