Un fatídic 4 de juliol

A mig matí algú ens va posar sobre avís del que passava. Recordo que vaig sortir a la porta de l'establiment per mirar cap al cel, com feia tothom, per damunt de les teulades. I sí, era allà. Just enfront, s'alçava una fumera immensa i ben definida, acolorida amb tons grisos i ocres, amb volutes vermelloses que la feien encara més paorosa. Els comentaris de la gent (tots en torn al mateix tema), convergien en la incertesa de la localització exacta de l'origen de l'incendi; que si es aquí mateix, a l'entrada del poble, que si és més lluny del que sembla, que si és prop de tal o qual lloc...

A la una del migdia vaig plegar de la feina i vaig agafar el cotxe per anar fins a casa. Segons deien, s'estaven cremant els boscos de Sant Mateu, per tant, tot i que hi passaria a prop, no havia de trobar foc en el meu camí, almenys en aquell moment... Mentre conduïa, la gegantina fumera, que havia anat creixent, envaïa el cel per sobre meu, amenaçant, i jo, m'apressava a fer el trajecte, pel que pogués passar. Però de fet, sense mirar enlaire, i ignorant la inevitable inquietud, podia haver estat com qualsevol altre dia. Fins que vaig agafar el trencall. Al canviar de direcció i enfilar carretera amunt, tot guanyant alçada, vaig veure amb esglai, a través del mirallet retrovisor, llargues llengües de foc devorant la vegetació de la muntanya que deixava enrere. L'incendi, que fins aleshores era només una opció en el meu subconscient, esdevenia real i aterridorament inqüestionable. La seva visió em va deixar corpresa.

Aquell foc tenia quelcom d'hipnòtic... I mentre el mirava, per la meva ment passaven imatges fugisseres de cistells de boletaire, entrepans sota els arbres, el preciós boix grèvol descobert la passada tardor, un tou de molsa humida a l'obaga, les corbes del camí a través del bosc i...
Les llàgrimes van fer acte de presència allà mateix, al volant del meu cotxe, que m'allunyava del passat...