Un drac diferent...

Diuen que temps era temps va existir en un petit poble de l’Alt Empordà, un Castell a dalt d’una muntanya on hi vivien un Rei amb la seva esposa, la Griselda, i la filla de tots dos, la Jordina.
Els vilatans vivien tranquils, però quan aribava el bon temps es neguitejaven molt doncs sabien que el drac, que durant tot l’hivern dormia a dintre de la seva cova, es despertava amb una gana de llop, i es podia cruspir en un sol dia tot un ramat de xais…
I així va ser un any més com el temible drac va sortir del seu cau en busca d’alguna menja suculenta per omplir el seu estómac insaciable…tots els habitants van córrer a amagar-se a dins de casa seva, suplicant que el drac passés de llarg i no s’endugués el seu bestiar…però aquesta vegada el drac va fer una cosa insòlita…va passar per dins del poble i es va dirigir cap a les afores, on hi havien els camps de conreu i els horts. Una vegada allà es va aturar al davant d’una filera d’enciams, en va agafar un amb les seves urpes, l’estirà i el va tastar…
-Caram, quin gust més exquisit, va pensar.
Tot seguit va trobar unes bledes, que també va probar i per acabar es va cruspir unes quantes maduixes, que ja treien el cap, petites i vermelles. Quin festí més deliciós!!!
Quan es va sentir tip, es va dirigir cautelosament cap a la seva cova, a pair. Aquell temut i ferotge drac s’havia tornat vegetarià.
Al poble no es parlava d’altra cosa, fins i tot va arribar a les orelles del rei i de la reina, que no podien creure el que sentien, però que per fi, podrien dormir tranquils.
Pel bosc s’escampaven unes olors delicioses de pastís de verdures, bròquil amb beixamel o crema catalana amb aroma de vainilla i canyella, el nostre drac era un “cuinetes”i no se li donava gens malament…va ser així com un jove trobador, atret per aquestes aromes, va arribar, perdut coma nava, fins a la seva cova. Feia dies que no menjava i li va preguntar al drac si el podia convidar a dinar amb ell. El drac, sorprès i entendrit, li va contestar que sí. El va fer passar a dintre el seu humil cau i li serví el menjar amb cura. En Jordi, que així es deia aquell jove, va menjar amb molta gana i ho va trobar tot boníssim.
-Caram, amic meu, no sabia que els dracs cuinéssiu tan bé!!!
-Si et sóc sincer…jo tampoc. Ho he descobert ara. Estava cansat de veure la gent fugint esporuguida només que em veien arribar. He decidit no menjar-me mai més els animals dels vilatans. De fet, a vegades, la carn costava molt de pair i era indigesta. Ara em sento molt més àgil…
-Qué interessant, va pensar en Jordi.
Sense saber molt bé com agraïr-li, li va prometre que li compondria una cançó que cantaria pels pobles i ciutats que visités, i escamparia arreu la seva fama de bon cuiner.
-Gràcies, ets molt amable. Mira, vine. T’obsequiaré amb un ram de roses vermelles, que creixen prop d’aquí.
Tots dos es dirigiren cap a un roser que hi havia al marge del camí. En Jordi,que era un noi un xic escardalenc i maldestre, va ensopegar i va caure a sobre, i sense voler es va punxar el braç amb les espines i li va sortir sang. Al veure-la, es va desmaiar…El drac va agafar el xicot i se l’emportà al seu cau per donar-li una infusió de maria lluïsa, i reanimar-lo així una mica…ja més tranquil el drac va pensar que aquell trobador era ben peculiar i sensible, i va tenir una idea.
-Mira, Jordi, he estat pensant que podries portar una rosa a la princesa del poble, que viu al Castell d’allà dalt de la muntanya. També li podries recitar algun vers, que d’això tu segur que en saps molt. Què hi dius???
-Bé, no ho sé…jo de princeses no en sé gran cosa, la veritat.
-Va home, anima’t…jo t’acompanyaré.
-Està bé…si insisteixes…
I així fou com un migdia es varen apropar fins a palau el jove trobador i el seu amic, el drac, que per educació es va quedar a les portes de la muralla.
En Jordi s’atansà a poc a poc i anà a trobar el Rei i la Reina, que l’esperaven asseguts en el seu tro. Al seu costat, i dreta, la princesa.
-I doncs, noble cavaller, digué el Rei. Tu diràs.
-Jo…bé sí…jo venia a portar aquesta rosa a la seva filla i si em permeteu, dir unes petites paraules…
-Aquesta sí que és bona, va murmurar la Reina. D’on ha sortit aquest cavaller tan brut i destartalat???-Esper dona, digué el Rei. Donem-li una oportunitat.
-T’escoltem jove. Endavant.
En Jordi traié del fons de la butxaca un pergamí brut i rebregat. El va desplegar i digué:
Benvolguts Rei i Reina
que regneu aquest petit poble
la meva intenció no és altra
que la de fer-vos arribar aquesta
senzilla i olorosa rosa vermella
a la vostra filla,la princesa Jordina.
I després va fer una petita reverència, que fou aplaudida i celebrada per tots els assistents. La Jordina somreia, divertida, mentre la seva mare es posava les mans al cap i el seu pare es tocava la barba, reflexiu.
Es feu un silenci…finalment el Rei digué:
-Bé, és decisió de la meva filla acceptar o rebutjar aquest humil present.
-Pare, mare, si em permeteu, l’accepto de bon grat.
-I digan’s, jove, prosseguí el Rei, a què et dediques???
-Doncs vaig pels pobles i ciutats cantant cançons i recitant poesies…
-Ai caram…molt interessant, no trobes, Griselda???
-Pots comptar!!!va respondre la Reina, airosa.
-Doncs jo ho trobo meravellós, digué la Jordina.
Dit això el rei va proposar al jove estranger si es voldria quedar a fer nit al castell, oferint-li un bany d’aigua calenta i un sopar decent, abans de reemprendre el seu camí. El noi va acceptar encantat.
L’endemà al matí la princesa va anar a trobar els seus pares i els hi digué gairebé suplicant, si podria acompanyar aquell jove trobador, durant una temporada, pels diferents pobles i ciutats, doncs ella no havia mai sortit del Castell i anhelava conéixer món. La Reina una mica més i cau rodona a terra.
-Però filla, que t’has begut l’enteniment??? Que no veus que aquest noi no és més que un pobre desgraciat sense ofici ni benefici???
-Pare, sius plau, sabeu que sempre he desitjat veure món. Aquest noi sembla honest, em pot acompanyar i guiar…
-Jordina, filla, deixan’s un moment sols. Hem de deliberar.
-No, no i no!!!, cridava la Reina, fóra de sí. És una bogeria!!! La Jordina ha de pensar en casar-se i tenir fills i no amb aquestes tonteries!!!
-Griselda, dona, la nostra filla té dret a decidir el que vol fer. Tots dos sabem que ella és especial i tard o d’hora, això acabaria passant.
-Però què dirà la tieta Eulàlia??? I les cosinetes??? I tot el poble sencer??? Serem en boca de tothom.
-D’això n’has de prescindir, Griselda. La Jordina mai seria feliç aquí. Ella no vol això i tu ho saps.
-Ja et deia jo que això que de petita la deixessis jugar amb els nens del poble, al carrer, com un vailet més, ho acabaríem pagant molt car. Mare de Déu!!!
-Va dona, els temps estan canviant, per tots…mira, fins i tot el nostre drac s’ha tornat vegetarià i ja no té atemorits a tots els vilatans.
La Reina va plorar i gemegar tot un dia i tota una nit sencera, sense consol. Però la decisió estava presa.
Un matí radiant i clar del mes d’abril, sense un sol núvol al cel, en Jordi i la princesa sortiren de palau, a sobre de dos cavalls. El Rei, molt seriós, però ferm, els beneí i els desitjà molta sort, mentre la Reina somicava en silenci amb un mocador a les mans.
-Pare, mare, tornaré aviat, us ho prometo!!!
Tot el poble s’acomiadà d’ells dos, celebrant aquell moment històric, i fins i tot el drac, somrient des de dalt d’un turó…
I diu la lllegenda, que al cap dels anys, I quan el Rei I la Reina ja eren dos vellets adorables, varen tornar al Castell per quedar-s’hi. La princesa es va dedicar a fer de mestra als marrecs del poble i en Jordi a transcriure tots els versos i cançons en un quadern, perquè el pas del temps no els esborrés de la seva memòria…
Ah!!! I el drac, que també havia envellit molt, va protegir durant anys el Castell dels temibles enemics, deixant els seus habitants viure tranquils, en pau i harmonia.