Cercador
Un, dos, tres...
Un relat de: Manel Mula Ferrer- Compartir:
"Un, dos, tres " La ciutat m'ensopeix Vaig passejant, pensant. La teva absència em fa comptar unitats més petites que els segons, l'absència de quelcom que no sé què és ni si existeix... De fet, potser ni m'importa... "Quatre, cinc, sis...". Els semàfors gemeguen... A la plaça hi ha un grup de malalts mentals que fan gatzara, tot divertiment; la seva cara, una altra realitat indiferent, un poema d'un altre llibre... Ara riuen. Segueixo pel camí estret i enrajolat. L'estació. Els trens a qualsevol indret, l'evasió a algun lloc en essència tan idiota i somnolent com aquest. "Alguna cosa importa de veritat?" L'esperança ha creuat el semàfor en vermell. Torno a l'u. Els llums de neó em maregen, el fluorescent del bar de les cadires clàssiques es debat entre seguir il·luminant amb intermitència o desistir i ser absorbit per la foscor. Pampallugueja. A sota, un senyor llegeix el diari a la llum de la nit. Fuma. No fa cara de res. Dos amants es besen... "Zum!" El llum s'ha apagat i el senyor segueix llegint. Ja no hi són... "Dos, tres, quatre...". Els segons que em queden per arribar al final del primer acte se'm fan eterns. Dos joves s'inflen de cervesa. Els malalts encara riuen, precisament per això deuen ser malalts... Me'n beuria una...? No. "Cinc, sis, set...". Bruuuuuuum...! El brunzit de la moto em fa por. Passa pel meu davant molt de pressa... Pel cap em passen tot d'idees macabres de xocs frontals entre ments inconnexes. Els cotxes prenen pas. Uns van amunt i els altres avall... I van i venen i van... Un carril ple de llums vermells i l'altre de blancs. Un carril per a cadascun. Ordre!!! Necessito que passi alguna cosa que em trenqui o que ho trenqui. Tinc fred. La gent va parlant de les seves coses mentre pensen el que en pensen els altres d'ells... "Mesura bé les teves paraules!"... "Sis, cinc, quatre..." Ara ploraria. Oh, no! Aniria en contra, no està ben vist... En el fons tinc por... Ploraria sempre seguit... Miserable...! El semàfor canvia el color just quan hi arribo. El temps em passa... Un cotxe em passa molt a prop... Podria creuar-lo igualment? Ploraria sempre seguit... "Tres, quatre..." Miserable! Ells encara riuen... Desespera'm! Una senyora em mira sense fer cara de res. Cara de pòquer... Si plores perds la partida... "Tic-tac..." Full! Parella! Res... Un carril de cada. Tot és... Tot és blanc o negre. La nit m'emmetzina. No hi ha estrelles... "Game over" Ploraria... Miserable! Tot és blanc o negre... Però... I jo...? I si jo sóc gris? Crida fort! Crida! Caos arreu! "Tres, dos, u..." Entreacte!!!
(10/10/2008)
Manel Mula Ferrer
Comentaris
-
M'agrada vagarejar per Rc i.....[Ofensiu]Calderer | 15-05-2009
...pitjar a l'atzar un nom de la llista d'autors. I així he arribat fins a les teves històries. Em semblen bones, originals, interessants en el sentit de despertar-me l'interès i voler-ne més.
Aquesta "Un, dos, tres" un escrit caòtic com ho són tots els que volen reflectir el flux del pensament d'un personatge m'ha semblat la millor.
No publicaràs res més en aquest espai? Potser t'ha desanimat tenir tan pocs comentaris? Jo t'afegeixo als meus favorits i seguiré venint a veure si has penjat alguna cosa nova.
Salutacions.
Lluís -
Frenèticament increïble[Ofensiu]betixeli | 15-11-2008
és curiós, molt curiós, però a mida que llegia m'anava accelerant, i tot eren imatges que s'atropellaven les unes a les altres. Entreacte: agafo aire; i me n'adono que m'ha agradat, ha estat una mica com pillar la bici carrer avall i ignorar qualsevol indici de perill, simplement esperant que qui vulgui s'aparti, i sinó, que s'empassi les lletres d'una glopada. Gràcies per desordanar una mica aquest mon rectangular.
l´Autor
3 Relats
4 Comentaris
1797 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Manel Mula i Ferrer (jo) vaig néixer el 28 d'agost del 1992 en una petita població de precioses costes: Portocolom (Felanitx).Des de ben petit, presentava problemes per a escriure que vaig anar superant de mica en mica i gràcies a la dedicació i paciència de la meva mare (que també em féu agafar el gust per la lectura).
Lletraferit de mena, el la meva ànsia lectora va creixent més i més fins a límits insospitats! Vaig començar a escriure a través d'una experiència personal força dura que em va fer veure la cruesa del món massa d'hora com per a empassar-me-la. Gràcies a la lectura, que em permet marxar d'on sigui i quan sigui i tancar-me en un món meu i de l'autor; i a l'escriptura que és una gran eina per a ordenar unes idees caòtiques i sense sentit he anat sobrevivint, de moment, val a dir-ho...
Altrament, avui m'he decidit a escriure aquestes línies amb el desig d'arribar a algún lloc algún dia. No em refereixo a la fama ni a carretades de diners ni a que a tothom li encanti el que escric, sinó a poder dir, algún dia, que sé escriure i que sóc un bon escriptor; perquè ja és hora de fer les coses per a un mateix, i perquè qui sap si, si hagués seguit aquesta doctrina, les coses hagueren anat millor... Menys mal que mai ho sabré amb certesa.
MMF (25/9/2008)