Un despertar solitari

Sortí al carrer amb la cara encara plena de lleganyes i la mirada borrosa, de son. La nit anterior havia recorregut una desena de bars amb una colla d'amics i el despertar de diumenge, en conseqüència, no havia arribat fins a les set o les vuit de la tarda. A aquesta hora el carrer solia estar ple de gent, però aquell dia no fou així.

Ni una sola ànima, ni un sol vehicle, ni un sol gat, i el sol que anava tapant-se amb la manta dels pisos grisos, fins al nas. Mirà el rellotge: dos quarts de vuit. Sorprès i intrigat començà a caminar, cap amunt. Res ni ningú. El silenci havia envaït els carrer i sols el vent se li revelava tímidament, brunzint al topar amb obstacles al seu pas, calmat. S'acostà a una de les principals avingudes de la ciutat, confiat de trobar-hi algú o algun senyal, la resolució o alguna explicació a aquella ciutat morta que mai havia pensat abans. Res, l'avinguda també era buida.

Les fulles i els papers planejaven arran de terra, i els ocells rosegaven, mansos, l'asfalt de la carretera buscant alguna cosa per a menjar. Se sentí sol, absolutament sol. En un primer moment l'espantà la soledat, tot seguit l'animà la idea de tenir un mon només per a ell, però de seguida decaigué de nou i se sentí obligat a cercar algú amb urgència per tal de vèncer la por que li començava a pessigar els diferents racons del cos.

Se situà al centre de la calçada de la gran avinguda i mirà a un extrem, i a l'altre. Res. Tot d'una, a la llunyania, intuí unes figures que caminaven. Corregué ocupant l'espai dels cotxes fins arribar a l'objectiu. Eren una parella d'uns cinquanta anys, amb el cabell blanc i la pell de color vermell gamba, amb barret mexicà, pantalons curts i mitjons fins al genolls, o més amunt. "Deuen ser de fora, potser del nord", pensà.

-Perdoneu, que sou d'aquí? Sabeu per què està tot tan buit? - preguntà amb una certa impaciència, posant-los a prova amb el català.

-Excuse me, we don't speak spanish... - respongué l'home, amb el braç abraçant el clatell de la seva dona.

-Du iu nou pipol no is, in de strit? - no sabia si havia formulat bé la pregunta o no.

-Sorry, we don't undestand spanish. We are late - contestà el "guiri" amb un cert to de mofa envers aquell individu que no sabia pronunciar bé l'anglès. Agafà la dona de la mà i continuaren carrer avall, deixant a l'aire un fred i fugisser "bye, man".

Dubtà si seguir-los o no, però es decantà pel no. Es fregà el ulls i reprengué la marxa, maleint en veu alta la mare "d'aquell parell que no entenen el meu anglès i que, a més, no es proposen ni tan sols aprendre a diferenciar el català del castellà". Confús, decidí asseure's en un banc i repassar la nit anterior intentant descobrir si se li escapava algun detall que pogués ajudar-lo a entendre la situació en que es trobava.

De sobte començaren a sonar unes explosions en l'aire, molt fortes, que venien de tots els punt de la ciutat. Uns extraterrestres havien segrestat tota la ciutat mentre dormia? ¿Una guerra nuclear? ¿Animals salvatges? Les opcions eren tantes que se li escapaven, i es menjaven unes a les altres, sense cap ordre concret. Espantat, s'aixecà de cop i començà a córrer, sense cap direcció i amb una sola intenció: acabar amb aquell matí irracional.

A la porta d'un bar trobà la resposta. Des del vidre pogué veure desenes de persones amb la mirada fixada en la pantalla o abraçant-se entre elles, cantant, cridant, alçant el braços, triomfants. El Barça havia marcat un gol i fins aquell moment ell ni tan sols sabia que hi havia partit. S'arronsà d'espatlles i reprengué el camí cap a casa, vençut i desolat. "Avui serà millor que em quedi a casa", murmurà amb una certa indiferència. El sol acabà d'amagar-se darrere els edificis i, a l'altre punta del carrer, reconegué un cotxe que s'acostava a molta velocitat, tocant la botzina i onejant una bandera blau i gran des de la finestra. Seguí caminant.