Un brindis al cel

Aprofito que és dissabte per anar a veure al Simon a l’hospital. Ens vam conèixer a Londres fa quatre anys, i arrel de bregar molt junts, ens vam fer amics. Cada estiu ha vingut a Barcelona. Li agrada aquest entorn càlid arran de mar.
No espero l’ascensor. Hi ha massa cua. Pujo fins a la tercera planta del Clínic. Allà ubiquen als infecciosos. Aquesta planta, és infame, sembla l’escenari d’una pel•lícula del passat - sales atrotinades, amb poca llum i carregades d’una tristesa fonda -
Entro a l’habitació 316: Simon Hess. La cambra és gran i vella. Hi ha un altre malalt. Un home d’uns setanta anys que escolta una radio petita. La seva dona l’acompanya asseguda en una cadira. El Simon està esclofollant un paper que té entre les mans. Té el peu esquerre molt inflat i tota la cama infectada. Li miro el cabell pèl-roig i la cara pigallada. Té vint i vuit anys i un somriure ample. Quan em veu, fa per incorporar-se, però li faig un gest perquè desisteixi. M’assec al peu del llit i m’explica que el dolor no el deixa dormir, que li donen una dosi de calmants insuficient i a més, el vell no para de fer soroll i de demanar coses insòlites, com un corcó insaciable. Aquest és el panorama del seu suplici.
Em pregunta per la Marta, la meva xicota. “Tu sí que tens sort”, m’etziba amb un to sorneguer que amaga una emoció continguda. Jo, abaixo el cap i penso que fa tres dies li van donar el resultat de les analítiques. Té el virus del VIH. La infecció és tan gran que no es pot aturar. Sap que no sortirà d’aquella habitació plena d'humitat.
El vell estossega i la dona s’aixeca per oferir-li aigua.
Ens mirem als ulls. Parlem sense dir res. En Simon trenca el silenci i em demana que vagi a buscar una ampolla de cava. Diu que ja és hora de brindar pels amics que hi són quan les coses van maldades. Porto un parell de copes i les omplo del millor cava que he trobat al restaurant del davant de l’hospital. En Simon somriu. Em pica l’ullet mentre aixeca la copa: "Per nosaltres, pels bons moments que hem passat junts!" Es beu mitja copa d’un sol glop. Els ulls li espurnegen d’una felicitat que aparentment resulta incomprensible. M’acomiado d’ell fins demà. Al sortir veig l’home de l’altre llit. També és seropositiu. Se’l veu trist. La dona sembla fràgil, com una figura de porcellana.
Surto al passadís i respiro l’aire de la mort que impregna tot l’espai d’aquella planta. A l’entrada de l’hospital l’ambient canvia completament: gent atrafegada, nerviosa, que es pensa que encara té tot el temps del món.



Fargo